Dormir, somiar

Image

Has sortit a caminar, a perdre’t entre l’oblit dels carrers plens de persones que es donen l’esquena. T’agrada somiar despert, mirar les finestres tancades i imaginar les històries que esdevenen entre les parets d’aquella casa incògnita. O d’aquesta en concret que ara mires. Una llum groguenca i unes ombres que s’agiten a estones et desvetllen objectius vitals. Imagines el confort d’aquella llar, amb el foc encès que contrasta amb el fred glacial del carrer. Aixeques el vol lentament i et filtres pels porus microscòpics dels vidres: matèria i antimatèria, la diferència entre dormir i somiar. Sona un violoncel. Segueixes despert, no vols tancar els ulls per por a que la realitat t’arrossegui lluny i et desplaci fins a fer-te pujar al darrer vagó d’aquell tren que condueix a la marginació, a l’oblit. Fa temps que no arribes a final de mes i dins la butxaca dus una carta que per més que llegeixes no acabes d’entendre. Però saps que has de deixar casa teva, que ja no et pertany; aviat serà d’algú altre que es pentina les plomes negres i agita el seu llarg coll.

Aprengueres que somiar era una descontrolada sèrie d’imatges projectades contra les parets del dormitori. Hi havia somnis molt reals i agradables, però també et sortien al pas foscos malsons. Creixeres i un dia decidires somiar amb els ulls oberts. Al començament només eren projectes que es convertien en irrealitzables tot i que mai perdies l’esperança. Mai travessares la frontera de la imaginació vana de coses impossibles, de càntirs plens de llets que acaben estavellats contra el trespol de la realitat. Eres un somniador molt realista que ara escolta la cançó trista de la vida feta realitat. Les notes del violoncel són càlides malgrat parlar d’una pèrdua irreparable. Et mires les mans i les amagues a continuació dins la butxaca de l’abric. També amagues el coll entre l’espessa bufanda de llana sintètica. I mires des de les alçades l’interior d’aquella casa confortable que, imagines, pertany a alguna feliç família que tu ja no tens.

Esguardes la finestra i burxes en el pantaló la butxaca que amaga el tros de paper que parla d’un desnonament, d’una ordre de tallar les amarres, de recollir l’àncora i esperar un vent que et traurà d’aquest port on ara et trobes presoner. Pot ser demà s’aixequi un mestral aliat que et dugui a nous projectes que et tornin l’equilibri extraviat; o potser no. I penses en la llar de foc i en la música senzilla d’un temps perdut. La vida et va fer madurar entre somnis i ulls oberts, entre persones que es distanciaven de tu i el camí on perderes el rumb; les diferències et feien més gran i insisties en pensar que l’impossible no era irrealitzable. Seguires transitant els anys i les coses no t’anaren del tot malament; fins i tot en algun moment pensares que tot et sortia seguint el guió que havies concebut involuntàriament mentre dormies. Només calia que el futur no es capgirés, obrint el barram sangonós, àvid de carronya, de despulles socials.

Observares la finestra i imaginares la felicitat apagant-se a mesura que s’acabava la llenya de la llar. L’aire del carrer t’estava glaçant els peus i les galtes et feien mal. El pitjor de tot era la mirada, la gebrada de la nit t’impedia veure una sortida que et permetés fugir d’aquest estret carreró circumstancial que et barrava el pas. Havies perdut la feina, els estalvis, la casa… no sabies com mantenir unida la família. Tragueres el sobre i tornares a llegir la notificació del Jutjat. Ja no mirares més la finestra, ara havies de pujar les escales, obrir la porta, intentar desitjar bona nit i lliurar l’escrit a la mare de les teves dues filles. Mentre s’apagava la flama de l’estufa i el fred començava a fer-se l’amo de la situació el so del violoncel s’anà glaçant. Us miràreu fixament i us fonguéreu en una silenciosa aferrada. Caldrà fer les maletes, però no avui, no podeu despertar les nenes que dormen abraçades a uns somnis aliens a la realitat que no encerten a veure, encara. Compartíreu la darrera copa de whisky mentre pensàveu en silenci la diferència entre dormir i somiar, i llençares la carta a la llar de foc cercant les darreres espurnes d’escalfor abans d’anar a dormir.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Finestra

Mires per la finestra, sense aixecar-te del llit. El sol es troba molt alt però tu romans immòbil tocant fons. El cos et pesa com un vaixell encallat en la sorra i el cap et recorda que la nit passada se t’ha clavat a l’esquena com estelles esqueixades de l’esperança perduda. Els ulls et dolen eixuts, després d’hores de recordar sense deixar anar de la ma la carta que ahir et trobares, solitària, damunt la petita taula del rebedor. Del carrer arriba el só d’un saxofon temperat per aquell jove irlandès que anit et va acompanyar durant les hores d’oblit, buidant gots de whisky al London. Ara sona Chanteur de jazz, amb el seu «Welcome to America / Rimeur de phrases / Welcome to America…». Esguardes tímidament Colom, dret i impertorbable, com sempre, dalt la columna que projecta una allargada ombra sobre la Rambla. El seu dit assenyala el rumb sense retorn que ahir va prendre l’Alice. Ella, quan arribi, sentirà en el seu iPod el «Welcome to America / Rimeur de phrases …» i pot ser ja no pensi més en tu. Nova York la rebrà amb els seus gratacels desplegats com arestes d’un bosc de xiprers grisos. A tu només et quedarà l’ombra de l’olor que la teva musa volàtil t’ha deixat al llit, on romans immòbil, mirant per la finestra que dóna al passeig.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Desnonament

Image

Esperes assegut amb una peixera redona sobre les cuixes. Dins l’esfera de cristall un peix daurat dóna voltes, sembla del tot desorientat i tu el mires contagiat en l’astorament. Saps que avui és el dia, o això creus saber. Més aviat ho intueixes perquè en llevar-te i arrabassar el full del calendari has vist que el que corresponia al dia d’avui estava assenyalat amb una enorme creu vermella. Mires el peix i li demanes en silenci que t’expliqui tot plegat, però com tothom sap ell té memòria de peix… i tu sembles més que mai cobert d’escates.

Mires el rellotge un pic i un altre, també l’interrogues amb la mirada, però ell només et torna l’hora i aquesta resposta no et dóna noves pistes, solament una busca avançant lentament però imparable. I segueixes assegut amb la bolla i el peix entre les cames i la mirada perduda.

De sobte sents que la porta del pis s’obre i entren dues persones que et miren com si t’haguessis convertit en un espectre.

–Què hi fa aquí assegut? No recorda que ahir havia de deixar el pis?
–Em sap greu però no recordo res. Qui són vostès? Com és que tenen les claus de casa meva? –dius enutjat sense deixar anar la peixera ni un instant.
–Senyor Pons, no recorda que avui era el dia del desnonament? Ahir li vàrem facilitar una adreça on podria instal·lar-se. L’adreça de l’alberg –et diu mentre et lliura una tarja plena de lletres negres com el futur.
–«Servei d’Acollida i Promoció Socio-Laboral» –llegeixes en veu alta–. I que se suposa que he de fer?
–Hem de precintar el pis, ja no hi ha cap més pròrroga, vostè ha de sortir ara mateix i anar-se’n. El que faci a partir d’ara no és el nostre problema.

Veus com amb un retolador vermell marquen alguna cosa en un rètol imprès amb el segell d’un jutjat. No entens ni recordes res, però t’aixeques i no discuteixes. Mires el teu voltant buit i, sense amollar ni un moment la peixera, t’acomiades del pis agafant la feixuga bossa que tens als peus. Camines en silenci: la bossa penjada a l’esquena i la peixera entre els braços, com qui du un fill desemparat.

En arribar al SAPS et reben com si t’esperessin de tota la vida, treuen una carpeta plena d’informació teva que no encertes a saber qui els hi ha facilitat. T’acompanyen a la teva habitació que compartiràs amb cinc persones més. Reps una tovallola mentre et donen indicacions que no escoltes. Et sents llunyà a tot. Tu romans assegut en un cantó del llit amb la mirada perduda, i quan et quedes sol obres la bossa i la inspecciones. D’una butxaca interior treus un sobre ple de diners, són molts diners i no recordes d’on han sortit. Només llegeixes la inscripció que algú havia fet amb lletres fermes escrites amb un retolador gruixut: «Per ingressar al compte del jutjat, no te n’oblidis. Els impresos són a l’interior».

© J. M. Vidal-Illanes, 2012

El solitari

El solitari, la cervesa, la cigarreta, el colze mal ancorat sobre la vora de la barra. De fet la posició del braç afegeix inestabilitat a l’escassa convicció que sembla emanar d’aquesta figura gris a l’ombra d’un bar anònim.  Aquesta barra és de marbre amb el perfil d’aram i una barana de fusta per repenjar-se o per penjar objectes; ara penso que això podria representar la metàfora d’una situació, la de qualcú completament aliè a l’esperança que, òbviament, deixà oblidada en alguna barra com aquesta fa molt de temps, al costat d’un paraigua rònec. És una barra d’aquelles que ja no es veuen amb freqüència, potser per això el solitari ve aquí, i se sent com d’altre època, sense arrels, que pot ser també hi quedaren penjades d’una barana oblidada, al costat de l’esperança, devora el paraigua.

El solitari i els cabells blancs, llargs, despentinats, que no poden amagar un front aclarit per les dolenteries que la vida l’hi ha proporcionat. Les lleugeres ulleres accentuen la mirada esvaïda i el rostre afligit. Tot en ell tremola, els pantalons de pana, l’armilla en punt mal ajustada i amb ribet verd, la camisa de quadres marrons i la jaqueta negra de motorista gastat i abandonat a la vora d’un motel al desert de l’existència. La compra ràpida del supermercat a darrera hora roman en terra, una bossa plena de qualsevol cosa que pot ser ja estigui de més i no conté les moltes que ja estan de manco. La tristor amb que mira l’ambre de la cervesa que apura i la soledat que li colpeja l’esquena amb sornegueria, omplen el racó on s’amaga infructuosament el solitari.

Ell i la tremolor a les mans en apagar inquiet la cigarreta ronsejaire que es resisteix a morir, de fet l’home s’ha cremat lleugerament el polze en esclafar la llosca amb un gest definitiu. La inseguretat amb que llambrega l’enorme mirall penjat a la paret de la barra i la desgana en guaitar secretament l’hora en el rellotge francès del segle denou, estiren els instants perduts. De res no serveix anar diferint de mala gana el moment d’una decisió: tornar a casa, massa buida, massa plena de records, desbordada d’absència. Al solitari li dol en l’expressió pagar la consumició i marxar lentament, així com havia arribat, deixant oblidada al terra la bossa feixuga del supermercat.

© J. M. Vidal-Illanes, 2009-2012

Imatge: Brent Lynch

Nevera [solitud]

– Cóm és que la nevera fa olor a peix? -et quedes uns segons mirant l’interior i després tanques la porta ràpidament-. No puc suportar l’olor a peix! -crides amb la ma recolzada en la maneta mentre remenes el cap-. Maleit sia…
Encara no has completat la darrera flastomia quan truquen a la porta i et quedes en silenci. El timbre sona dues vegades més. Romans immòbil i escoltes. Lentament comences a caminar cap el rebedor. En arribar a la porta mires per l’ull de peix -així és com sempre li dius tu- i intentes fer-te una idea de la persona que espera a l’altra banda. El timbre torna a sonar provocant-te un ensurt. Decideixes obrir.
– Bona tarda senyor -diu el jove alt i prim que et mira amb cara amable-. Podria respondre unes preguntes?
– Preguntes? -dius automàticament mentre et fas una idea de la situació-. Quines preguntes? Ara estic massa ocupat.
– Ah! Serà només un minut o dos… faig una enquesta per l’Institut Nacional d’Estadística, per confirmar unes dades…
– Bé, bé… pregunti el que sigui que tinc molta pressa.
– Quantes persones viuen a la casa?
– Visc jo tot sol.
– Quants ordinadors tenen?
– Ordinadors? No en tenc d’ordinadors.
– Bé, doncs així l’enquesta s’ha acabat aquí. Moltes gràcies pel seu temps i disculpi les molèsties.
– No es preocupi, jove. No ha estat cap molèstia… Per cert, ara puc fer-li jo una pregunta?
– Sí, es clar -diu l’enquestador una mica sorprès-. Normalment soc jo qui… sempre faig les preguntes, però… si sé la resposta.
– Vostè sap perquè la nevera fa olor a peix?… No puc suportar l’olor a peix.
El jove et mira amb el rostre paralitzat, la seva cara amable ha adoptat una expressió forçada, com intentant dissimular el desconcert que li has causat, però defugint qualsevol gest que et pogués molestar. Al cap d’uns pocs segons contesta.
– No entenc la pregunta.
– És molt fàcil: cóm és que la nevera fa olor a peix? Quina part de la pregunta no ha entès?
– No si, jo, he entès el que em demana… però no… Imagino que hauran quedat restes de la darrera vegada que va desar-ne.
– Impossible, odio el peix i no puc suportar l’olor a peix. La nevera fa olor a peix, però mai n’he posat cap.
– Bé, igual algun aliment, o alguna salsa o el que sigui s’ha descompost una mica i ara fa una olor que li recorda el peix.
– No, no. Faig neta la nevera dos cops a la setmana. Amb això soc una mica maniàtic. Ha d’haver un altre motiu.
El jove et mira de dalt a baix. El teu rostre dibuixa una expressió a l’espera d’una resposta convincent que no arriba. El jove desvia la mirada cap el seu rellotge. Mou els peus separant-se uns centímetres de la porta. Mira de reüll l’escala… calcula… Finalment ell et diu.
– Em sap greu, però tinc pressa, he de completar el carrer abans de les set.
– Vull entendre-ho, però no puc. Cóm és que la nevera fa olor a peix?
– Perquè no avisa al servei tècnic? Igual és una fuita del gas del motor.
– Això em sembla una bona idea, jove. Moltes gràcies i passi-ho bé -li dius mentre tanques la porta lentament.
Tornes a la cuina. Et seus damunt la taula. Consultes una guia. Despenges l’auricular del telèfon de la paret i marques un número. Una veu de dona et respon i et demana en què pot ajudar-te.
– Cóm és que la nevera fa olor a peix? -li demanes-. No puc suportar l’olor a peix!!

© J. M. Vidal-Illanes, 2012