Ales

Image

Sempre havies volgut tenir ales, per allunyar-te tant com et fos possible del terra: els peus en l’aire i la tangibilitat molt per davall les soles de les sabates, que tanmateix ja no et serien útils en aquestes circumstàncies. T’elevaries i la realitat es faria petita, i tu també et faries petita als ulls de la realitat. Només sentiries com les ferides s’anirien tancant amb el frec de l‘aire salobrós i l’escalfor de la llum de ponent. I deixaries caure el cap enrere per mesurar l’amplitud de l’infinit.

Volar seria una mena d’alliberament, com quan l’aigua del riu s’abraça amb la mar i es troba amb un espai obert. Així restaries lliure de tota convenció i no hauries de plorar més. Les llàgrimes s’eixugarien també amb l’aire que cura les nafres. Només ho miraries tot des d’una altra posició d’observadora privilegiada, sense compromisos, sense res ni ningú que t’obligués a fer enormes esforços per arrossegar les cadenes amb que havies nascut.

Quan feres servir les ales els teus somnis començaren a fer-se realitat i el vent t’ajudà a donar impuls a l’allunyament progressiu de tu mateixa, l’udol de la tempesta quedà enrere i els teus ulls romangueren clavats en la immensitat d’un blau llunyà. Les ales que utilitzares estaven esmolades com a bisturís i ho tallaven tot al seu pas. L’aigua tèbia de la banyera et cantà cançons de bressol mentre sentires com els cops que algú donava sobre una porta s’anaven esvaint en una bombolla de silenci.

Les ales es troben ara presoneres dins un pijama blau que roman reclòs dins d’una habitació amb olor a química asèptica. La finestra que tens a la dreta té uns barrots de ferro, arrugats per les successives capes de pintura blanca que marquen el pas dels anys. Als canells embenats intueixes el dolor ocult, el sabor a fracàs. No t’elevares suficient, no degueres batre prou fort i alguna cosa caigué a terra, recordes el soroll tot i que no estàs segura de si tot va ser només un somni. Tanques els ulls i tornes a imaginar com et creixen ales noves, que esperaran una nova oportunitat d’elevar-te sense sabates mentre deixes anar el cap enrere.

2012 © J. M. Vidal-Illanes

L’illa i el vent

Image 

Tenies preguntes, però les respostes no apareixien en cap de les pàgines que consultaves a diari, ni tampoc quan obries les finestres. Vares començar a fer llistes interminables. Intentaves trobar una clau secreta per obrir la porta que deixaria entrar aquell aire que havia de netejar l’estança, plena d’obstacles recol·lectats al llarg dels anys sense cap mena d’ordre, sense cap lògica intel·ligible. I els anys passaven i creixies com creixia la pols que s’acumulava sobre els records, com la boira que cobria els vaixells abarloats al moll de l’oblit. I cercaves explicacions que desfessin la corba dels signes d’interrogació.

Aquell matí t’aixecares com cada dia, però en donar la volta al full del calendari t’adonares que era dia “13”, i el dia normal es va capgirar. Obrires l’atlas que descansava avorrit en una lleixa del teu estudi i triares una pàgina a l’atzar. Després amb el dit vares descriure una sèrie de recorreguts verticals, seguits d’altres d’horitzontals, i en aquell joc improvisat de mots encreuats et vares detenir a sobre d’un petit illot de la mediterrània: l’illa de l’Aire. En sortir de casa apagares el llum i tancares la porta amb clau, pensant llargament en les preguntes que deixaves recloses.

Un taxi, un avió, un altre taxi i al final arribares a un petit port de pescadors on t’esperava un llaüt blanc, tan blanc com les cases de la cala. Durant el trajecte no parlares gaire, només pensaves, miraves, oloraves l’aire tallat pel salobre i els esquitxos de les onades en trencar-se contra la proa de l’embarcació. En mitja hora amarràveu a un moll atrotinat, inclinat pel pas del temps. El patró t’esperaria fins que tornessis, tal i com havíeu convingut. Llavors enfilares l’estreta i recta carretera, i pensares que era sorprenent que fos asfaltada ja que difícilment hi podria arribar mai un cotxe fins aquell illot. Camí del far travessares el sequeral rocallós mentre et feies creus per no trepitjar una d’aquelles sargantanes negres que cobrien el paisatge. A la fi et trobaves devora el far, l’únic edifici en peus en aquell ermàs i que s’alçava alt i orgullós.

Et tragueres la clau que obria la porta de l’edifici, esperares uns segons a que la vista s’acostumés a la foscor i llavors t’adreçares directe cap a l’escala interior que arrencava en un primer tram recte i després es cargolava seguint la trajectòria de les parets de la torre. Graó a graó arribares dalt de tot, on s’obria una trapa al sostre que donava pas a un darrer tram de ferro. Sortires a la balconada que rodejava l’òptica del far –que donava voltes incessant tot i que era de dia i el llum estava apagat–, i caminares lentament, plena de vertigen, fins orientar-te cap el llevant, mirant l’elevat penyal que donava una perspectiva de distància insalvable en front la realitat. I en aquell moment casual el trobares, cara a cara, era el vent, el primer vent. Un vent que arribava net, sense obstacles terrestres, només mar, només salobre i ales de gavines. I l’escoltares. I el vent parlà, i començà a ordenar els records que amagaven bona part de les respostes que no encertaves a trobar recloses en l’altell polsós on romanien presoneres.

La intensitat de l’aire era variable, però sempre dolça malgrat en ocasions bufés amb força. I orientares la cara i sentires lliscar les emocions. Et preguntares on s’originava aquell vent i el vent et contestà que sempre havia estat allí, només canviava de lloc, i la seva existència era tan antiga com la Terra. I romangueres hores fins que baixà la intensitat per convertir-se en una brisa canviant. Aviat s’aturaria i a sol post tornaria de terra ferma amb els tresors recollits: idees abandonades pels éssers humans, aliment de la saviesa del vent, l’amic que aquell dia “13” et donà moltes respostes i obrí nous interrogants.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Pleniluni (lluna freda)

Assegut en un recó d’un bar solitari de la ciutat vella, entre la humitat que puja des d’un trespol ple d’història, et miro mentre llegeixes un llibre. Em moro de curiositat, però no puc veure el que tens entre les mans i no estic segur de voler imaginar la forma de les paraules que captiven la teva atenció: sento una certa gelosia. Et miro de reüll, la llum és escassa i sona molt fluixa una cançó de música de frontera. Crec que és He Lays In the Reins però segueixo sense saber que llegeixes. Avui és un dia de mixtures, de Calexico i Iron & Wine, de mestissatge i sentiments plens de confusió.

Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure.

Ensumo novament el te i imagino que aquesta és la teva olor, fusta i vainilla: fortalesa i tendresa. Just allò que vull d’un home. I segueixo espiant els teus moviments suaus. L’aire que agites en girar les pàgines del llibre m’envia un lleu perfum a tu, i el prefereixo al del te que estic bevent que només n’era una imitació imaginària de mala qualitat.

Aixeques la mirada i el tòrax em sotraga; alguna cosa ha rebentat al meu interior. Crec que he retirat l’esguard a temps, que no has pogut interceptar-me ni observar el meu plaer secret. Estàs bevent cava i jo, amb el meu te de vainilla, em sento una mica ridícul. L’elegància del teu rostre, dels cabells ondulats i la camisa negra, m’expulsen del teu horitzó. Ara alces el llibre i per un instant he pogut veure la portada: llegeixes uns contes de Flannery O’Connor i intento recordar quelcom d’aquesta escriptora al sud del nord.

Voldria aixecar-me i seure al teu costat, i bescanviar el te per una copa de cava i brindar sense cap motiu. Voldria que m’expliquessis que sents en llegir aquests relats i viure-los lliscant entre les paraules de la teva narració. Voldria acabar la nit amb el teu cos sobre l’estora de la meva sala, al davant de la llar de foc. Voldria sentir-me posseït, sentir l’escalfor del teu regal final. El cor s’accelera quan veig que t’aixeques, però no vens cap a mi, de fet ni m’has mirat i els meus somnis s’han esmicolat entre les parets que ens observen en silenci. Abans que pogués reaccionar has pagat a la noia de la barra i t’has vist engolit per la foscor del carrer només travessar la porta.

Tant se val, la meva covardia no hauria suportat el ridícul d’haver-te abordat de nou, d’intentar el fracàs conegut de seduir-te per acabar assumint la teva torbació i desconcert; de sentir com amb tot el respecte la teva veu serena però ferma em diu que ho sents, que “no hi entens”. De fet això és el que record de tu, la teva amable invitació a que desistís de l’intent quan per primera i darrera vegada em vaig armar de valor i en apropar-me vaig intentar fer tot això que ara estic imaginant febrilment. En tinc prou amb un desengany tot i que no renunciï al somni. No sembla en cap cas que avui tot hauria pogut sortir d’una altra manera.

Avui és lluna plena, i ja saps que jo no soc un home llop. Avui és lluna freda, i penso dormir amb la finestra oberta per a sentir-me inundat per la teva indiferència, mort de fred, banyat en plata i abraçat a no res damunt el llit: un immens espai massa buit quan el penso ple de la teva absència.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes