Els relats precedents…

…són simples idees escrites amb la rapidesa de la inspiració (sobre la lectura d’unes notícies de diari) i només és una petita mostra dels vint relats que finalment han configurat el llibre «L’illa, el far, el vent» publicat el 2017 per l’editorial Gregal.

Hi ha un bloc específic de l’obra en el qual es pot esbrinar més sobre el procés creatiu seguit fins a veure als prestatges de les llibreries el recull de narracions. Si els heu llegit ja sabreu que són relats que colpegen cos i ànima, que no deixen indiferent, ni tan sols és més irònics: la realitat és especialment dura amb la fantasia, extreure ficció d’unes notícies de premsa és altament addictiu i dolorós.

La pròxima obra tornarà a ser una novel·la, mentre segueixo fent camí amb la narrativa curta.

l'illa, el far, el vent

Anuncis

Sobren el mots

Sents l’escalfor de la sorra. Romans ajaguda mirant el cel blau a 34º mentre respires molt lentament. El moment és suau i tu no et mous. Res es mou. Aquest matí t’has llevat a l’hora de sempre, automàticament, repetint la rutina habitual, però ningú no t’ha esperat a la feina perquè ahir et van dir que no et necessitaven, ni a tu ni a d’altres vuit. Ets desperta però els teus pensaments dormen a la vora d’una via morta. Un avió travessa molt llunyà el blau fons de la teva mirada, deixant una estela blanca recta que es desfà lentament passat uns minuts. Avui tot transcorre molt lentament, massa; tot està molt quiet, fins i tot l’aire es resisteix a caminar.

Mous lleument un peu i la sorra es desfà davall del teu pes. La de la superfície està calenta, però tu t’has fet un lloc movent el cos fins arribar a la part humida i fresca de les capes inferiors de sorra. Ella és molt blanca, en contrast amb el teu cos de bronze. Ella és la platja en la que aprengueres a caminar fa molts anys, quan tot era diferent. Potser és ara que tot resulta diferent. El passat no ha canviat, és immutable, fins que els records el modelen i llavors les diferències creixen entre ahir i avui. Durant uns segons has pensat en el futur, però la cançó de les onades que es rompen contra la vorera excitades pel pas d’una embarcació et fa tancar els ulls i et quedes en blanc. Els ulls tancats no poden eclipsar la lluentor del migdia. Et mous per acomodar-te i sents un frec humit que contrasta amb l’aire calent que et cobreix com una flassada de llana.

Saps que t’has d’incorporar, et sol crema i sents que la teva pell s’esquinça. T’asseus mirant la mar. Agafes la botella de vidre que tens al costat dret i mires l’interior. Has escrit un missatge i el vols alliberar. T’aixeques del tot. Sents la pell com travessada per agulles i et refresques a la vorera. Comences a caminar cap el passeig i abandones la platja amb la mirada posada a l’espigó de la desembocadura de la riera. En arribada a l’extrem de l’escullera agafes fortament la botella amb la ma dreta i la llences el més enfora que ets capaç. El vidre verd vola fins esclatar contra l’aigua tranquil·la. Desapareix un instant i surt a la superfície surant sencera i amb destinació incerta. Decideixes tornar a casa.

L’endemà, amb el sol de mitja tarda una embarcació poa les xarxes que havia calat de matinada. La captura més estranya del dia és una botella verda amb un paper doblegat a dins. El pescador la recull i la abandona al terra del llaüt sense prestar-li massa atenció. El noi que l’acompanya l’agafa i observa excitat que hi conté un missatge o potser el mapa d’un tresor. Lleva amb esforç el tap de suro i se les empesca per treure el bocí de paper. Tu avui t’has llevat com cada dia i tampoc no has anat a la feina. No aniràs a la platja, et quedaràs a casa perquè tens una tasca pendent. El noi desplega el paper. Tu agafes una corda. Ell comença a llegir. Tu saps per quina biga has de passar el cap de la soga. Ell no entén molt bé el significat de les paraules. A tu ja et sobren els mots, perquè ja ho has dit tot.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes

No davant el nen

Agafares el feix de bitllets i arrencares a córrer. No eres un lladre, mai no ho havies estat. Potser ara havies trencat amb un passat impol·lut, net com la mirada del teu fill que feia dies que et deia que tenia gana amb una veu cansada i ja sense convicció. Mai no havies fet cap mal i ara ja no corres, romans assegut en el banc de la plaça del teu barri, mirant com el teu petit menja una napolitana de xocolata. Ara el feix de bitllets està incomplet. Penses, vols creure, que en realitat no ets un lladre. Voldries girar les busques del rellotge en sentit contrari, però això no funciona quan toques de peus a terra. No entens que t’ha passat pel cap quan has vist aquella taula al bar, plena de la recaptació de la màquina escurabutxaques. Havies observat com l’empleat feia munts de bitllets i comptava monedes amb una màquina automàtica. Havies vist com introduïa grans quantitats de menut en bosses i les tancava amb una cinta. Vas veure com abandonava un instant el lloc on feia comptes per donar a l’encarregada del bar un grapat de bitllets amb la part que li devia correspondre. Va ser llavors quan t’aixecares i marxares ràpidament agafant al teu pas el feix, dissimuladament, com un expert carterista. Sortires sense presa i en girar la cantonada accelerares el pas fins a començar una cursa folla. En arribar a casa comptares el botí. Tot sumava mil set-cents cinquanta euros, feia temps que no veies tants diners junts. Però no estaves content, només excitat. El teu fill s’havia acabat la napolitana i vingué a demanar més. Llavors li donares uns croissants de mantega, dels petits, mentre subjectaves amb l’altra ma la barra de pa. La feina t’havia deixat al carrer fa poc més d’un any i ja no tenies cap ingrés. La teva dona també t’havia deixat, però va ser fa quatre anys, els mateixos que té el teu fill. Aquell dia sortires de l’hospital amb un nadó. El part es va complicar, potser per una negligència mèdica. Mai no vares voler reclamar res, pensaves que aquestes coses passaven, que eren les regles de la natura. I ara mossegues nerviós un crostó de pa i penses en tornar els diners i demanar perdó. El teu fill juga content, el mires i observes el cotxe de policia que s’atura a l’altre costat de la plaça. T’aixeques lentament amb la bossa de plàstic que conté els bitllets subjectada d’una ma. Romans dret, sense moure’t, sentint com embogeix el cor i s’enlairen els batecs. Veus com baixen del cotxe i miren a banda i banda, s’acosten a poc a poc. La taula del bar plena de diners. Darrera teu la motocicleta del policia de barri també s’ha aturat. Tinc gana, t’havia dit aquell matí quan s’acabaren les galetes i la llet. Penses que no pot passar davant el teu petit. Tu ets el seu heroi, el seu estimat pare, la persona que tot ho fa bé, que li acaba de comprar les seves pastes favorites. No, davant el nen, no. ¿Qui es farà càrrec del marrec? Agafes el telèfon mòbil, però no tens saldo. El primer en arribar és el Rafel, el policia de barri que fa molts anys que et coneix. Li demanes que truqui la teva germana, que no faceu res fins que ella s’hagi dut el nen de la plaça, al cinema o a on sigui. Ell marca el número i fa un gest als altres dos policies. El nen segueix jugant, ja s’ha acabat els croissants. T’asseus al banc a esperar i lliures la bossa amb els diners al Rafel. El teu fill et mira, et veu parlant amb el policia. Demanes que no, que no ho facin davant el nen. Passen deu minuts i arriba la teva germana. No passa res, li dius, mentre li dones la barra de pa i li demanes que tingui cura del petit fins que no tornis. Te’n vas amb la tieta al cinema, que el papà ha de fer unes coses. El nen et mira i arrenca a plorar. Li dones una besada i li dius que tot anirà bé. Comença a ploure. El nen marxa desconsolat en braços de la teva germana. Gràcies per no deixar-lo veure que m’emporteu. No ets o no eres un lladre, pel teu fill ets el seu heroi i la persona que més l’estima. No entens que ha passat, però ara has començat a mentir el teu fill, a ocultar-li que ets humà, que t’equivoques, que ja no pots seguir sent el seu heroi. El nen desapareix per la cantonada i et llença una mirada disconforme. Llavors sents el fred de les manilles i les mirades de tothom clavades com sagetes, com les gotes de pluja que cauen lentament.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Desnonament

Image

Esperes assegut amb una peixera redona sobre les cuixes. Dins l’esfera de cristall un peix daurat dóna voltes, sembla del tot desorientat i tu el mires contagiat en l’astorament. Saps que avui és el dia, o això creus saber. Més aviat ho intueixes perquè en llevar-te i arrabassar el full del calendari has vist que el que corresponia al dia d’avui estava assenyalat amb una enorme creu vermella. Mires el peix i li demanes en silenci que t’expliqui tot plegat, però com tothom sap ell té memòria de peix… i tu sembles més que mai cobert d’escates.

Mires el rellotge un pic i un altre, també l’interrogues amb la mirada, però ell només et torna l’hora i aquesta resposta no et dóna noves pistes, solament una busca avançant lentament però imparable. I segueixes assegut amb la bolla i el peix entre les cames i la mirada perduda.

De sobte sents que la porta del pis s’obre i entren dues persones que et miren com si t’haguessis convertit en un espectre.

–Què hi fa aquí assegut? No recorda que ahir havia de deixar el pis?
–Em sap greu però no recordo res. Qui són vostès? Com és que tenen les claus de casa meva? –dius enutjat sense deixar anar la peixera ni un instant.
–Senyor Pons, no recorda que avui era el dia del desnonament? Ahir li vàrem facilitar una adreça on podria instal·lar-se. L’adreça de l’alberg –et diu mentre et lliura una tarja plena de lletres negres com el futur.
–«Servei d’Acollida i Promoció Socio-Laboral» –llegeixes en veu alta–. I que se suposa que he de fer?
–Hem de precintar el pis, ja no hi ha cap més pròrroga, vostè ha de sortir ara mateix i anar-se’n. El que faci a partir d’ara no és el nostre problema.

Veus com amb un retolador vermell marquen alguna cosa en un rètol imprès amb el segell d’un jutjat. No entens ni recordes res, però t’aixeques i no discuteixes. Mires el teu voltant buit i, sense amollar ni un moment la peixera, t’acomiades del pis agafant la feixuga bossa que tens als peus. Camines en silenci: la bossa penjada a l’esquena i la peixera entre els braços, com qui du un fill desemparat.

En arribar al SAPS et reben com si t’esperessin de tota la vida, treuen una carpeta plena d’informació teva que no encertes a saber qui els hi ha facilitat. T’acompanyen a la teva habitació que compartiràs amb cinc persones més. Reps una tovallola mentre et donen indicacions que no escoltes. Et sents llunyà a tot. Tu romans assegut en un cantó del llit amb la mirada perduda, i quan et quedes sol obres la bossa i la inspecciones. D’una butxaca interior treus un sobre ple de diners, són molts diners i no recordes d’on han sortit. Només llegeixes la inscripció que algú havia fet amb lletres fermes escrites amb un retolador gruixut: «Per ingressar al compte del jutjat, no te n’oblidis. Els impresos són a l’interior».

© J. M. Vidal-Illanes, 2012

El solitari

El solitari, la cervesa, la cigarreta, el colze mal ancorat sobre la vora de la barra. De fet la posició del braç afegeix inestabilitat a l’escassa convicció que sembla emanar d’aquesta figura gris a l’ombra d’un bar anònim.  Aquesta barra és de marbre amb el perfil d’aram i una barana de fusta per repenjar-se o per penjar objectes; ara penso que això podria representar la metàfora d’una situació, la de qualcú completament aliè a l’esperança que, òbviament, deixà oblidada en alguna barra com aquesta fa molt de temps, al costat d’un paraigua rònec. És una barra d’aquelles que ja no es veuen amb freqüència, potser per això el solitari ve aquí, i se sent com d’altre època, sense arrels, que pot ser també hi quedaren penjades d’una barana oblidada, al costat de l’esperança, devora el paraigua.

El solitari i els cabells blancs, llargs, despentinats, que no poden amagar un front aclarit per les dolenteries que la vida l’hi ha proporcionat. Les lleugeres ulleres accentuen la mirada esvaïda i el rostre afligit. Tot en ell tremola, els pantalons de pana, l’armilla en punt mal ajustada i amb ribet verd, la camisa de quadres marrons i la jaqueta negra de motorista gastat i abandonat a la vora d’un motel al desert de l’existència. La compra ràpida del supermercat a darrera hora roman en terra, una bossa plena de qualsevol cosa que pot ser ja estigui de més i no conté les moltes que ja estan de manco. La tristor amb que mira l’ambre de la cervesa que apura i la soledat que li colpeja l’esquena amb sornegueria, omplen el racó on s’amaga infructuosament el solitari.

Ell i la tremolor a les mans en apagar inquiet la cigarreta ronsejaire que es resisteix a morir, de fet l’home s’ha cremat lleugerament el polze en esclafar la llosca amb un gest definitiu. La inseguretat amb que llambrega l’enorme mirall penjat a la paret de la barra i la desgana en guaitar secretament l’hora en el rellotge francès del segle denou, estiren els instants perduts. De res no serveix anar diferint de mala gana el moment d’una decisió: tornar a casa, massa buida, massa plena de records, desbordada d’absència. Al solitari li dol en l’expressió pagar la consumició i marxar lentament, així com havia arribat, deixant oblidada al terra la bossa feixuga del supermercat.

© J. M. Vidal-Illanes, 2009-2012

Imatge: Brent Lynch

Nevera [solitud]

– Cóm és que la nevera fa olor a peix? -et quedes uns segons mirant l’interior i després tanques la porta ràpidament-. No puc suportar l’olor a peix! -crides amb la ma recolzada en la maneta mentre remenes el cap-. Maleit sia…
Encara no has completat la darrera flastomia quan truquen a la porta i et quedes en silenci. El timbre sona dues vegades més. Romans immòbil i escoltes. Lentament comences a caminar cap el rebedor. En arribar a la porta mires per l’ull de peix -així és com sempre li dius tu- i intentes fer-te una idea de la persona que espera a l’altra banda. El timbre torna a sonar provocant-te un ensurt. Decideixes obrir.
– Bona tarda senyor -diu el jove alt i prim que et mira amb cara amable-. Podria respondre unes preguntes?
– Preguntes? -dius automàticament mentre et fas una idea de la situació-. Quines preguntes? Ara estic massa ocupat.
– Ah! Serà només un minut o dos… faig una enquesta per l’Institut Nacional d’Estadística, per confirmar unes dades…
– Bé, bé… pregunti el que sigui que tinc molta pressa.
– Quantes persones viuen a la casa?
– Visc jo tot sol.
– Quants ordinadors tenen?
– Ordinadors? No en tenc d’ordinadors.
– Bé, doncs així l’enquesta s’ha acabat aquí. Moltes gràcies pel seu temps i disculpi les molèsties.
– No es preocupi, jove. No ha estat cap molèstia… Per cert, ara puc fer-li jo una pregunta?
– Sí, es clar -diu l’enquestador una mica sorprès-. Normalment soc jo qui… sempre faig les preguntes, però… si sé la resposta.
– Vostè sap perquè la nevera fa olor a peix?… No puc suportar l’olor a peix.
El jove et mira amb el rostre paralitzat, la seva cara amable ha adoptat una expressió forçada, com intentant dissimular el desconcert que li has causat, però defugint qualsevol gest que et pogués molestar. Al cap d’uns pocs segons contesta.
– No entenc la pregunta.
– És molt fàcil: cóm és que la nevera fa olor a peix? Quina part de la pregunta no ha entès?
– No si, jo, he entès el que em demana… però no… Imagino que hauran quedat restes de la darrera vegada que va desar-ne.
– Impossible, odio el peix i no puc suportar l’olor a peix. La nevera fa olor a peix, però mai n’he posat cap.
– Bé, igual algun aliment, o alguna salsa o el que sigui s’ha descompost una mica i ara fa una olor que li recorda el peix.
– No, no. Faig neta la nevera dos cops a la setmana. Amb això soc una mica maniàtic. Ha d’haver un altre motiu.
El jove et mira de dalt a baix. El teu rostre dibuixa una expressió a l’espera d’una resposta convincent que no arriba. El jove desvia la mirada cap el seu rellotge. Mou els peus separant-se uns centímetres de la porta. Mira de reüll l’escala… calcula… Finalment ell et diu.
– Em sap greu, però tinc pressa, he de completar el carrer abans de les set.
– Vull entendre-ho, però no puc. Cóm és que la nevera fa olor a peix?
– Perquè no avisa al servei tècnic? Igual és una fuita del gas del motor.
– Això em sembla una bona idea, jove. Moltes gràcies i passi-ho bé -li dius mentre tanques la porta lentament.
Tornes a la cuina. Et seus damunt la taula. Consultes una guia. Despenges l’auricular del telèfon de la paret i marques un número. Una veu de dona et respon i et demana en què pot ajudar-te.
– Cóm és que la nevera fa olor a peix? -li demanes-. No puc suportar l’olor a peix!!

© J. M. Vidal-Illanes, 2012