Els relats precedents…

…són simples idees escrites amb la rapidesa de la inspiració (sobre la lectura d’unes notícies de diari) i només és una petita mostra dels vint relats que finalment han configurat el llibre «L’illa, el far, el vent» publicat el 2017 per l’editorial Gregal.

Hi ha un bloc específic de l’obra en el qual es pot esbrinar més sobre el procés creatiu seguit fins a veure als prestatges de les llibreries el recull de narracions. Si els heu llegit ja sabreu que són relats que colpegen cos i ànima, que no deixen indiferent, ni tan sols és més irònics: la realitat és especialment dura amb la fantasia, extreure ficció d’unes notícies de premsa és altament addictiu i dolorós.

La pròxima obra tornarà a ser una novel·la, mentre segueixo fent camí amb la narrativa curta.

l'illa, el far, el vent

Anuncis

Estiu 1982

Imatge

El vent et frega la cara. És càlid, com s’escau una calorosa tarda d’agost després de la migdiada. La Vespa no pot anar més ràpid, però vius una sensació de llibertat que fa que percebis un moviment sense resistència, com si en realitat haguessis pres el vol en un ultralleuger. La sensació final s’assembla més a un vol sense motor en un veler blanc remolcat cel amunt i alliberat del cable que l’unia a l’avioneta sorollosa. I veus passar a tota presa les mates de llentiscle entre les parets seques. Llegeixes el recorregut de memòria i coneixes tots els racons, revolts, pendents i rectes de la carretera; al final de la rampa, que puges lleuger, s’obre la mar amb l’illa i el far trencant l’horitzó com una espècie de sargantana gegant, adormida damunt d’un mirall blau i travessada per una sageta blanca i negra.

Davalles el pendent pronunciat com lliscant per un tobogan, a baix de tot t’espera la platja amb un enorme llit ondulat de sorra blanca i fina. I acceleres alliberat del vent del nord que t’havia acompanyat durant tot el trajecte desestabilitzant el rumb. Imagines com arribaràs, com sotjaràs la selva de gent cercant-la. Penses en què sentiràs en veure la seva pell morena, fina i lluent; els ulls bruns i els cabells llargs, negres com el carbó amb què havies escrit el seu nom el dia anterior. Encara dus a sobre la seva olor i l’escalfor del contacte d’uns pits acollidors.

Era estiu i tenies devuit anys, la il·lusió del segon despertar, i tota una vida per aprendre a encaixar amb elegància el cúmul de desenganys que t’esperaven a l’aguait entre els revolts del desig.

J. M. Vidal-Illanes © 2011-2013

Sobren el mots

Sents l’escalfor de la sorra. Romans ajaguda mirant el cel blau a 34º mentre respires molt lentament. El moment és suau i tu no et mous. Res es mou. Aquest matí t’has llevat a l’hora de sempre, automàticament, repetint la rutina habitual, però ningú no t’ha esperat a la feina perquè ahir et van dir que no et necessitaven, ni a tu ni a d’altres vuit. Ets desperta però els teus pensaments dormen a la vora d’una via morta. Un avió travessa molt llunyà el blau fons de la teva mirada, deixant una estela blanca recta que es desfà lentament passat uns minuts. Avui tot transcorre molt lentament, massa; tot està molt quiet, fins i tot l’aire es resisteix a caminar.

Mous lleument un peu i la sorra es desfà davall del teu pes. La de la superfície està calenta, però tu t’has fet un lloc movent el cos fins arribar a la part humida i fresca de les capes inferiors de sorra. Ella és molt blanca, en contrast amb el teu cos de bronze. Ella és la platja en la que aprengueres a caminar fa molts anys, quan tot era diferent. Potser és ara que tot resulta diferent. El passat no ha canviat, és immutable, fins que els records el modelen i llavors les diferències creixen entre ahir i avui. Durant uns segons has pensat en el futur, però la cançó de les onades que es rompen contra la vorera excitades pel pas d’una embarcació et fa tancar els ulls i et quedes en blanc. Els ulls tancats no poden eclipsar la lluentor del migdia. Et mous per acomodar-te i sents un frec humit que contrasta amb l’aire calent que et cobreix com una flassada de llana.

Saps que t’has d’incorporar, et sol crema i sents que la teva pell s’esquinça. T’asseus mirant la mar. Agafes la botella de vidre que tens al costat dret i mires l’interior. Has escrit un missatge i el vols alliberar. T’aixeques del tot. Sents la pell com travessada per agulles i et refresques a la vorera. Comences a caminar cap el passeig i abandones la platja amb la mirada posada a l’espigó de la desembocadura de la riera. En arribada a l’extrem de l’escullera agafes fortament la botella amb la ma dreta i la llences el més enfora que ets capaç. El vidre verd vola fins esclatar contra l’aigua tranquil·la. Desapareix un instant i surt a la superfície surant sencera i amb destinació incerta. Decideixes tornar a casa.

L’endemà, amb el sol de mitja tarda una embarcació poa les xarxes que havia calat de matinada. La captura més estranya del dia és una botella verda amb un paper doblegat a dins. El pescador la recull i la abandona al terra del llaüt sense prestar-li massa atenció. El noi que l’acompanya l’agafa i observa excitat que hi conté un missatge o potser el mapa d’un tresor. Lleva amb esforç el tap de suro i se les empesca per treure el bocí de paper. Tu avui t’has llevat com cada dia i tampoc no has anat a la feina. No aniràs a la platja, et quedaràs a casa perquè tens una tasca pendent. El noi desplega el paper. Tu agafes una corda. Ell comença a llegir. Tu saps per quina biga has de passar el cap de la soga. Ell no entén molt bé el significat de les paraules. A tu ja et sobren els mots, perquè ja ho has dit tot.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes

No davant el nen

Agafares el feix de bitllets i arrencares a córrer. No eres un lladre, mai no ho havies estat. Potser ara havies trencat amb un passat impol·lut, net com la mirada del teu fill que feia dies que et deia que tenia gana amb una veu cansada i ja sense convicció. Mai no havies fet cap mal i ara ja no corres, romans assegut en el banc de la plaça del teu barri, mirant com el teu petit menja una napolitana de xocolata. Ara el feix de bitllets està incomplet. Penses, vols creure, que en realitat no ets un lladre. Voldries girar les busques del rellotge en sentit contrari, però això no funciona quan toques de peus a terra. No entens que t’ha passat pel cap quan has vist aquella taula al bar, plena de la recaptació de la màquina escurabutxaques. Havies observat com l’empleat feia munts de bitllets i comptava monedes amb una màquina automàtica. Havies vist com introduïa grans quantitats de menut en bosses i les tancava amb una cinta. Vas veure com abandonava un instant el lloc on feia comptes per donar a l’encarregada del bar un grapat de bitllets amb la part que li devia correspondre. Va ser llavors quan t’aixecares i marxares ràpidament agafant al teu pas el feix, dissimuladament, com un expert carterista. Sortires sense presa i en girar la cantonada accelerares el pas fins a començar una cursa folla. En arribar a casa comptares el botí. Tot sumava mil set-cents cinquanta euros, feia temps que no veies tants diners junts. Però no estaves content, només excitat. El teu fill s’havia acabat la napolitana i vingué a demanar més. Llavors li donares uns croissants de mantega, dels petits, mentre subjectaves amb l’altra ma la barra de pa. La feina t’havia deixat al carrer fa poc més d’un any i ja no tenies cap ingrés. La teva dona també t’havia deixat, però va ser fa quatre anys, els mateixos que té el teu fill. Aquell dia sortires de l’hospital amb un nadó. El part es va complicar, potser per una negligència mèdica. Mai no vares voler reclamar res, pensaves que aquestes coses passaven, que eren les regles de la natura. I ara mossegues nerviós un crostó de pa i penses en tornar els diners i demanar perdó. El teu fill juga content, el mires i observes el cotxe de policia que s’atura a l’altre costat de la plaça. T’aixeques lentament amb la bossa de plàstic que conté els bitllets subjectada d’una ma. Romans dret, sense moure’t, sentint com embogeix el cor i s’enlairen els batecs. Veus com baixen del cotxe i miren a banda i banda, s’acosten a poc a poc. La taula del bar plena de diners. Darrera teu la motocicleta del policia de barri també s’ha aturat. Tinc gana, t’havia dit aquell matí quan s’acabaren les galetes i la llet. Penses que no pot passar davant el teu petit. Tu ets el seu heroi, el seu estimat pare, la persona que tot ho fa bé, que li acaba de comprar les seves pastes favorites. No, davant el nen, no. ¿Qui es farà càrrec del marrec? Agafes el telèfon mòbil, però no tens saldo. El primer en arribar és el Rafel, el policia de barri que fa molts anys que et coneix. Li demanes que truqui la teva germana, que no faceu res fins que ella s’hagi dut el nen de la plaça, al cinema o a on sigui. Ell marca el número i fa un gest als altres dos policies. El nen segueix jugant, ja s’ha acabat els croissants. T’asseus al banc a esperar i lliures la bossa amb els diners al Rafel. El teu fill et mira, et veu parlant amb el policia. Demanes que no, que no ho facin davant el nen. Passen deu minuts i arriba la teva germana. No passa res, li dius, mentre li dones la barra de pa i li demanes que tingui cura del petit fins que no tornis. Te’n vas amb la tieta al cinema, que el papà ha de fer unes coses. El nen et mira i arrenca a plorar. Li dones una besada i li dius que tot anirà bé. Comença a ploure. El nen marxa desconsolat en braços de la teva germana. Gràcies per no deixar-lo veure que m’emporteu. No ets o no eres un lladre, pel teu fill ets el seu heroi i la persona que més l’estima. No entens que ha passat, però ara has començat a mentir el teu fill, a ocultar-li que ets humà, que t’equivoques, que ja no pots seguir sent el seu heroi. El nen desapareix per la cantonada i et llença una mirada disconforme. Llavors sents el fred de les manilles i les mirades de tothom clavades com sagetes, com les gotes de pluja que cauen lentament.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Dormir, somiar

Image

Has sortit a caminar, a perdre’t entre l’oblit dels carrers plens de persones que es donen l’esquena. T’agrada somiar despert, mirar les finestres tancades i imaginar les històries que esdevenen entre les parets d’aquella casa incògnita. O d’aquesta en concret que ara mires. Una llum groguenca i unes ombres que s’agiten a estones et desvetllen objectius vitals. Imagines el confort d’aquella llar, amb el foc encès que contrasta amb el fred glacial del carrer. Aixeques el vol lentament i et filtres pels porus microscòpics dels vidres: matèria i antimatèria, la diferència entre dormir i somiar. Sona un violoncel. Segueixes despert, no vols tancar els ulls per por a que la realitat t’arrossegui lluny i et desplaci fins a fer-te pujar al darrer vagó d’aquell tren que condueix a la marginació, a l’oblit. Fa temps que no arribes a final de mes i dins la butxaca dus una carta que per més que llegeixes no acabes d’entendre. Però saps que has de deixar casa teva, que ja no et pertany; aviat serà d’algú altre que es pentina les plomes negres i agita el seu llarg coll.

Aprengueres que somiar era una descontrolada sèrie d’imatges projectades contra les parets del dormitori. Hi havia somnis molt reals i agradables, però també et sortien al pas foscos malsons. Creixeres i un dia decidires somiar amb els ulls oberts. Al començament només eren projectes que es convertien en irrealitzables tot i que mai perdies l’esperança. Mai travessares la frontera de la imaginació vana de coses impossibles, de càntirs plens de llets que acaben estavellats contra el trespol de la realitat. Eres un somniador molt realista que ara escolta la cançó trista de la vida feta realitat. Les notes del violoncel són càlides malgrat parlar d’una pèrdua irreparable. Et mires les mans i les amagues a continuació dins la butxaca de l’abric. També amagues el coll entre l’espessa bufanda de llana sintètica. I mires des de les alçades l’interior d’aquella casa confortable que, imagines, pertany a alguna feliç família que tu ja no tens.

Esguardes la finestra i burxes en el pantaló la butxaca que amaga el tros de paper que parla d’un desnonament, d’una ordre de tallar les amarres, de recollir l’àncora i esperar un vent que et traurà d’aquest port on ara et trobes presoner. Pot ser demà s’aixequi un mestral aliat que et dugui a nous projectes que et tornin l’equilibri extraviat; o potser no. I penses en la llar de foc i en la música senzilla d’un temps perdut. La vida et va fer madurar entre somnis i ulls oberts, entre persones que es distanciaven de tu i el camí on perderes el rumb; les diferències et feien més gran i insisties en pensar que l’impossible no era irrealitzable. Seguires transitant els anys i les coses no t’anaren del tot malament; fins i tot en algun moment pensares que tot et sortia seguint el guió que havies concebut involuntàriament mentre dormies. Només calia que el futur no es capgirés, obrint el barram sangonós, àvid de carronya, de despulles socials.

Observares la finestra i imaginares la felicitat apagant-se a mesura que s’acabava la llenya de la llar. L’aire del carrer t’estava glaçant els peus i les galtes et feien mal. El pitjor de tot era la mirada, la gebrada de la nit t’impedia veure una sortida que et permetés fugir d’aquest estret carreró circumstancial que et barrava el pas. Havies perdut la feina, els estalvis, la casa… no sabies com mantenir unida la família. Tragueres el sobre i tornares a llegir la notificació del Jutjat. Ja no mirares més la finestra, ara havies de pujar les escales, obrir la porta, intentar desitjar bona nit i lliurar l’escrit a la mare de les teves dues filles. Mentre s’apagava la flama de l’estufa i el fred començava a fer-se l’amo de la situació el so del violoncel s’anà glaçant. Us miràreu fixament i us fonguéreu en una silenciosa aferrada. Caldrà fer les maletes, però no avui, no podeu despertar les nenes que dormen abraçades a uns somnis aliens a la realitat que no encerten a veure, encara. Compartíreu la darrera copa de whisky mentre pensàveu en silenci la diferència entre dormir i somiar, i llençares la carta a la llar de foc cercant les darreres espurnes d’escalfor abans d’anar a dormir.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Finestra

Mires per la finestra, sense aixecar-te del llit. El sol es troba molt alt però tu romans immòbil tocant fons. El cos et pesa com un vaixell encallat en la sorra i el cap et recorda que la nit passada se t’ha clavat a l’esquena com estelles esqueixades de l’esperança perduda. Els ulls et dolen eixuts, després d’hores de recordar sense deixar anar de la ma la carta que ahir et trobares, solitària, damunt la petita taula del rebedor. Del carrer arriba el só d’un saxofon temperat per aquell jove irlandès que anit et va acompanyar durant les hores d’oblit, buidant gots de whisky al London. Ara sona Chanteur de jazz, amb el seu «Welcome to America / Rimeur de phrases / Welcome to America…». Esguardes tímidament Colom, dret i impertorbable, com sempre, dalt la columna que projecta una allargada ombra sobre la Rambla. El seu dit assenyala el rumb sense retorn que ahir va prendre l’Alice. Ella, quan arribi, sentirà en el seu iPod el «Welcome to America / Rimeur de phrases …» i pot ser ja no pensi més en tu. Nova York la rebrà amb els seus gratacels desplegats com arestes d’un bosc de xiprers grisos. A tu només et quedarà l’ombra de l’olor que la teva musa volàtil t’ha deixat al llit, on romans immòbil, mirant per la finestra que dóna al passeig.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Desnonament

Image

Esperes assegut amb una peixera redona sobre les cuixes. Dins l’esfera de cristall un peix daurat dóna voltes, sembla del tot desorientat i tu el mires contagiat en l’astorament. Saps que avui és el dia, o això creus saber. Més aviat ho intueixes perquè en llevar-te i arrabassar el full del calendari has vist que el que corresponia al dia d’avui estava assenyalat amb una enorme creu vermella. Mires el peix i li demanes en silenci que t’expliqui tot plegat, però com tothom sap ell té memòria de peix… i tu sembles més que mai cobert d’escates.

Mires el rellotge un pic i un altre, també l’interrogues amb la mirada, però ell només et torna l’hora i aquesta resposta no et dóna noves pistes, solament una busca avançant lentament però imparable. I segueixes assegut amb la bolla i el peix entre les cames i la mirada perduda.

De sobte sents que la porta del pis s’obre i entren dues persones que et miren com si t’haguessis convertit en un espectre.

–Què hi fa aquí assegut? No recorda que ahir havia de deixar el pis?
–Em sap greu però no recordo res. Qui són vostès? Com és que tenen les claus de casa meva? –dius enutjat sense deixar anar la peixera ni un instant.
–Senyor Pons, no recorda que avui era el dia del desnonament? Ahir li vàrem facilitar una adreça on podria instal·lar-se. L’adreça de l’alberg –et diu mentre et lliura una tarja plena de lletres negres com el futur.
–«Servei d’Acollida i Promoció Socio-Laboral» –llegeixes en veu alta–. I que se suposa que he de fer?
–Hem de precintar el pis, ja no hi ha cap més pròrroga, vostè ha de sortir ara mateix i anar-se’n. El que faci a partir d’ara no és el nostre problema.

Veus com amb un retolador vermell marquen alguna cosa en un rètol imprès amb el segell d’un jutjat. No entens ni recordes res, però t’aixeques i no discuteixes. Mires el teu voltant buit i, sense amollar ni un moment la peixera, t’acomiades del pis agafant la feixuga bossa que tens als peus. Camines en silenci: la bossa penjada a l’esquena i la peixera entre els braços, com qui du un fill desemparat.

En arribar al SAPS et reben com si t’esperessin de tota la vida, treuen una carpeta plena d’informació teva que no encertes a saber qui els hi ha facilitat. T’acompanyen a la teva habitació que compartiràs amb cinc persones més. Reps una tovallola mentre et donen indicacions que no escoltes. Et sents llunyà a tot. Tu romans assegut en un cantó del llit amb la mirada perduda, i quan et quedes sol obres la bossa i la inspecciones. D’una butxaca interior treus un sobre ple de diners, són molts diners i no recordes d’on han sortit. Només llegeixes la inscripció que algú havia fet amb lletres fermes escrites amb un retolador gruixut: «Per ingressar al compte del jutjat, no te n’oblidis. Els impresos són a l’interior».

© J. M. Vidal-Illanes, 2012