Sobren el mots

Sents l’escalfor de la sorra. Romans ajaguda mirant el cel blau a 34º mentre respires molt lentament. El moment és suau i tu no et mous. Res es mou. Aquest matí t’has llevat a l’hora de sempre, automàticament, repetint la rutina habitual, però ningú no t’ha esperat a la feina perquè ahir et van dir que no et necessitaven, ni a tu ni a d’altres vuit. Ets desperta però els teus pensaments dormen a la vora d’una via morta. Un avió travessa molt llunyà el blau fons de la teva mirada, deixant una estela blanca recta que es desfà lentament passat uns minuts. Avui tot transcorre molt lentament, massa; tot està molt quiet, fins i tot l’aire es resisteix a caminar.

Mous lleument un peu i la sorra es desfà davall del teu pes. La de la superfície està calenta, però tu t’has fet un lloc movent el cos fins arribar a la part humida i fresca de les capes inferiors de sorra. Ella és molt blanca, en contrast amb el teu cos de bronze. Ella és la platja en la que aprengueres a caminar fa molts anys, quan tot era diferent. Potser és ara que tot resulta diferent. El passat no ha canviat, és immutable, fins que els records el modelen i llavors les diferències creixen entre ahir i avui. Durant uns segons has pensat en el futur, però la cançó de les onades que es rompen contra la vorera excitades pel pas d’una embarcació et fa tancar els ulls i et quedes en blanc. Els ulls tancats no poden eclipsar la lluentor del migdia. Et mous per acomodar-te i sents un frec humit que contrasta amb l’aire calent que et cobreix com una flassada de llana.

Saps que t’has d’incorporar, et sol crema i sents que la teva pell s’esquinça. T’asseus mirant la mar. Agafes la botella de vidre que tens al costat dret i mires l’interior. Has escrit un missatge i el vols alliberar. T’aixeques del tot. Sents la pell com travessada per agulles i et refresques a la vorera. Comences a caminar cap el passeig i abandones la platja amb la mirada posada a l’espigó de la desembocadura de la riera. En arribada a l’extrem de l’escullera agafes fortament la botella amb la ma dreta i la llences el més enfora que ets capaç. El vidre verd vola fins esclatar contra l’aigua tranquil·la. Desapareix un instant i surt a la superfície surant sencera i amb destinació incerta. Decideixes tornar a casa.

L’endemà, amb el sol de mitja tarda una embarcació poa les xarxes que havia calat de matinada. La captura més estranya del dia és una botella verda amb un paper doblegat a dins. El pescador la recull i la abandona al terra del llaüt sense prestar-li massa atenció. El noi que l’acompanya l’agafa i observa excitat que hi conté un missatge o potser el mapa d’un tresor. Lleva amb esforç el tap de suro i se les empesca per treure el bocí de paper. Tu avui t’has llevat com cada dia i tampoc no has anat a la feina. No aniràs a la platja, et quedaràs a casa perquè tens una tasca pendent. El noi desplega el paper. Tu agafes una corda. Ell comença a llegir. Tu saps per quina biga has de passar el cap de la soga. Ell no entén molt bé el significat de les paraules. A tu ja et sobren els mots, perquè ja ho has dit tot.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes

Anuncis

Dormir, somiar

Image

Has sortit a caminar, a perdre’t entre l’oblit dels carrers plens de persones que es donen l’esquena. T’agrada somiar despert, mirar les finestres tancades i imaginar les històries que esdevenen entre les parets d’aquella casa incògnita. O d’aquesta en concret que ara mires. Una llum groguenca i unes ombres que s’agiten a estones et desvetllen objectius vitals. Imagines el confort d’aquella llar, amb el foc encès que contrasta amb el fred glacial del carrer. Aixeques el vol lentament i et filtres pels porus microscòpics dels vidres: matèria i antimatèria, la diferència entre dormir i somiar. Sona un violoncel. Segueixes despert, no vols tancar els ulls per por a que la realitat t’arrossegui lluny i et desplaci fins a fer-te pujar al darrer vagó d’aquell tren que condueix a la marginació, a l’oblit. Fa temps que no arribes a final de mes i dins la butxaca dus una carta que per més que llegeixes no acabes d’entendre. Però saps que has de deixar casa teva, que ja no et pertany; aviat serà d’algú altre que es pentina les plomes negres i agita el seu llarg coll.

Aprengueres que somiar era una descontrolada sèrie d’imatges projectades contra les parets del dormitori. Hi havia somnis molt reals i agradables, però també et sortien al pas foscos malsons. Creixeres i un dia decidires somiar amb els ulls oberts. Al començament només eren projectes que es convertien en irrealitzables tot i que mai perdies l’esperança. Mai travessares la frontera de la imaginació vana de coses impossibles, de càntirs plens de llets que acaben estavellats contra el trespol de la realitat. Eres un somniador molt realista que ara escolta la cançó trista de la vida feta realitat. Les notes del violoncel són càlides malgrat parlar d’una pèrdua irreparable. Et mires les mans i les amagues a continuació dins la butxaca de l’abric. També amagues el coll entre l’espessa bufanda de llana sintètica. I mires des de les alçades l’interior d’aquella casa confortable que, imagines, pertany a alguna feliç família que tu ja no tens.

Esguardes la finestra i burxes en el pantaló la butxaca que amaga el tros de paper que parla d’un desnonament, d’una ordre de tallar les amarres, de recollir l’àncora i esperar un vent que et traurà d’aquest port on ara et trobes presoner. Pot ser demà s’aixequi un mestral aliat que et dugui a nous projectes que et tornin l’equilibri extraviat; o potser no. I penses en la llar de foc i en la música senzilla d’un temps perdut. La vida et va fer madurar entre somnis i ulls oberts, entre persones que es distanciaven de tu i el camí on perderes el rumb; les diferències et feien més gran i insisties en pensar que l’impossible no era irrealitzable. Seguires transitant els anys i les coses no t’anaren del tot malament; fins i tot en algun moment pensares que tot et sortia seguint el guió que havies concebut involuntàriament mentre dormies. Només calia que el futur no es capgirés, obrint el barram sangonós, àvid de carronya, de despulles socials.

Observares la finestra i imaginares la felicitat apagant-se a mesura que s’acabava la llenya de la llar. L’aire del carrer t’estava glaçant els peus i les galtes et feien mal. El pitjor de tot era la mirada, la gebrada de la nit t’impedia veure una sortida que et permetés fugir d’aquest estret carreró circumstancial que et barrava el pas. Havies perdut la feina, els estalvis, la casa… no sabies com mantenir unida la família. Tragueres el sobre i tornares a llegir la notificació del Jutjat. Ja no mirares més la finestra, ara havies de pujar les escales, obrir la porta, intentar desitjar bona nit i lliurar l’escrit a la mare de les teves dues filles. Mentre s’apagava la flama de l’estufa i el fred començava a fer-se l’amo de la situació el so del violoncel s’anà glaçant. Us miràreu fixament i us fonguéreu en una silenciosa aferrada. Caldrà fer les maletes, però no avui, no podeu despertar les nenes que dormen abraçades a uns somnis aliens a la realitat que no encerten a veure, encara. Compartíreu la darrera copa de whisky mentre pensàveu en silenci la diferència entre dormir i somiar, i llençares la carta a la llar de foc cercant les darreres espurnes d’escalfor abans d’anar a dormir.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes