Sobren el mots

Sents l’escalfor de la sorra. Romans ajaguda mirant el cel blau a 34º mentre respires molt lentament. El moment és suau i tu no et mous. Res es mou. Aquest matí t’has llevat a l’hora de sempre, automàticament, repetint la rutina habitual, però ningú no t’ha esperat a la feina perquè ahir et van dir que no et necessitaven, ni a tu ni a d’altres vuit. Ets desperta però els teus pensaments dormen a la vora d’una via morta. Un avió travessa molt llunyà el blau fons de la teva mirada, deixant una estela blanca recta que es desfà lentament passat uns minuts. Avui tot transcorre molt lentament, massa; tot està molt quiet, fins i tot l’aire es resisteix a caminar.

Mous lleument un peu i la sorra es desfà davall del teu pes. La de la superfície està calenta, però tu t’has fet un lloc movent el cos fins arribar a la part humida i fresca de les capes inferiors de sorra. Ella és molt blanca, en contrast amb el teu cos de bronze. Ella és la platja en la que aprengueres a caminar fa molts anys, quan tot era diferent. Potser és ara que tot resulta diferent. El passat no ha canviat, és immutable, fins que els records el modelen i llavors les diferències creixen entre ahir i avui. Durant uns segons has pensat en el futur, però la cançó de les onades que es rompen contra la vorera excitades pel pas d’una embarcació et fa tancar els ulls i et quedes en blanc. Els ulls tancats no poden eclipsar la lluentor del migdia. Et mous per acomodar-te i sents un frec humit que contrasta amb l’aire calent que et cobreix com una flassada de llana.

Saps que t’has d’incorporar, et sol crema i sents que la teva pell s’esquinça. T’asseus mirant la mar. Agafes la botella de vidre que tens al costat dret i mires l’interior. Has escrit un missatge i el vols alliberar. T’aixeques del tot. Sents la pell com travessada per agulles i et refresques a la vorera. Comences a caminar cap el passeig i abandones la platja amb la mirada posada a l’espigó de la desembocadura de la riera. En arribada a l’extrem de l’escullera agafes fortament la botella amb la ma dreta i la llences el més enfora que ets capaç. El vidre verd vola fins esclatar contra l’aigua tranquil·la. Desapareix un instant i surt a la superfície surant sencera i amb destinació incerta. Decideixes tornar a casa.

L’endemà, amb el sol de mitja tarda una embarcació poa les xarxes que havia calat de matinada. La captura més estranya del dia és una botella verda amb un paper doblegat a dins. El pescador la recull i la abandona al terra del llaüt sense prestar-li massa atenció. El noi que l’acompanya l’agafa i observa excitat que hi conté un missatge o potser el mapa d’un tresor. Lleva amb esforç el tap de suro i se les empesca per treure el bocí de paper. Tu avui t’has llevat com cada dia i tampoc no has anat a la feina. No aniràs a la platja, et quedaràs a casa perquè tens una tasca pendent. El noi desplega el paper. Tu agafes una corda. Ell comença a llegir. Tu saps per quina biga has de passar el cap de la soga. Ell no entén molt bé el significat de les paraules. A tu ja et sobren els mots, perquè ja ho has dit tot.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes

Anuncis

Una resposta a “Sobren el mots

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s