Agafares el feix de bitllets i arrencares a córrer. No eres un lladre, mai no ho havies estat. Potser ara havies trencat amb un passat impol·lut, net com la mirada del teu fill que feia dies que et deia que tenia gana amb una veu cansada i ja sense convicció. Mai no havies fet cap mal i ara ja no corres, romans assegut en el banc de la plaça del teu barri, mirant com el teu petit menja una napolitana de xocolata. Ara el feix de bitllets està incomplet. Penses, vols creure, que en realitat no ets un lladre. Voldries girar les busques del rellotge en sentit contrari, però això no funciona quan toques de peus a terra. No entens que t’ha passat pel cap quan has vist aquella taula al bar, plena de la recaptació de la màquina escurabutxaques. Havies observat com l’empleat feia munts de bitllets i comptava monedes amb una màquina automàtica. Havies vist com introduïa grans quantitats de menut en bosses i les tancava amb una cinta. Vas veure com abandonava un instant el lloc on feia comptes per donar a l’encarregada del bar un grapat de bitllets amb la part que li devia correspondre. Va ser llavors quan t’aixecares i marxares ràpidament agafant al teu pas el feix, dissimuladament, com un expert carterista. Sortires sense presa i en girar la cantonada accelerares el pas fins a començar una cursa folla. En arribar a casa comptares el botí. Tot sumava mil set-cents cinquanta euros, feia temps que no veies tants diners junts. Però no estaves content, només excitat. El teu fill s’havia acabat la napolitana i vingué a demanar més. Llavors li donares uns croissants de mantega, dels petits, mentre subjectaves amb l’altra ma la barra de pa. La feina t’havia deixat al carrer fa poc més d’un any i ja no tenies cap ingrés. La teva dona també t’havia deixat, però va ser fa quatre anys, els mateixos que té el teu fill. Aquell dia sortires de l’hospital amb un nadó. El part es va complicar, potser per una negligència mèdica. Mai no vares voler reclamar res, pensaves que aquestes coses passaven, que eren les regles de la natura. I ara mossegues nerviós un crostó de pa i penses en tornar els diners i demanar perdó. El teu fill juga content, el mires i observes el cotxe de policia que s’atura a l’altre costat de la plaça. T’aixeques lentament amb la bossa de plàstic que conté els bitllets subjectada d’una ma. Romans dret, sense moure’t, sentint com embogeix el cor i s’enlairen els batecs. Veus com baixen del cotxe i miren a banda i banda, s’acosten a poc a poc. La taula del bar plena de diners. Darrera teu la motocicleta del policia de barri també s’ha aturat. Tinc gana, t’havia dit aquell matí quan s’acabaren les galetes i la llet. Penses que no pot passar davant el teu petit. Tu ets el seu heroi, el seu estimat pare, la persona que tot ho fa bé, que li acaba de comprar les seves pastes favorites. No, davant el nen, no. ¿Qui es farà càrrec del marrec? Agafes el telèfon mòbil, però no tens saldo. El primer en arribar és el Rafel, el policia de barri que fa molts anys que et coneix. Li demanes que truqui la teva germana, que no faceu res fins que ella s’hagi dut el nen de la plaça, al cinema o a on sigui. Ell marca el número i fa un gest als altres dos policies. El nen segueix jugant, ja s’ha acabat els croissants. T’asseus al banc a esperar i lliures la bossa amb els diners al Rafel. El teu fill et mira, et veu parlant amb el policia. Demanes que no, que no ho facin davant el nen. Passen deu minuts i arriba la teva germana. No passa res, li dius, mentre li dones la barra de pa i li demanes que tingui cura del petit fins que no tornis. Te’n vas amb la tieta al cinema, que el papà ha de fer unes coses. El nen et mira i arrenca a plorar. Li dones una besada i li dius que tot anirà bé. Comença a ploure. El nen marxa desconsolat en braços de la teva germana. Gràcies per no deixar-lo veure que m’emporteu. No ets o no eres un lladre, pel teu fill ets el seu heroi i la persona que més l’estima. No entens que ha passat, però ara has començat a mentir el teu fill, a ocultar-li que ets humà, que t’equivoques, que ja no pots seguir sent el seu heroi. El nen desapareix per la cantonada i et llença una mirada disconforme. Llavors sents el fred de les manilles i les mirades de tothom clavades com sagetes, com les gotes de pluja que cauen lentament.
© 2012 J. M. Vidal-Illanes
Aïllat & Relats 