L’illa i el vent

 

Tenies preguntes, però les respostes no apareixien en cap de les pàgines que consultaves a diari, ni tampoc quan obries les finestres. Vares començar a fer llistes interminables. Intentaves trobar una clau secreta per obrir la porta que deixaria entrar aquell aire que havia de netejar l’estança, plena d’obstacles recol·lectats al llarg dels anys sense cap mena d’ordre, sense cap lògica intel·ligible. I els anys passaven i creixies com creixia la pols que s’acumulava sobre els records, com la boira que cobria els vaixells abarloats al moll de l’oblit. I cercaves explicacions que desfessin la corba dels signes d’interrogació.

Aquell matí t’aixecares com cada dia, però en donar la volta al full del calendari t’adonares que era dia “13”, i el dia normal es va capgirar. Obrires l’atlas que descansava avorrit en una lleixa del teu estudi i triares una pàgina a l’atzar. Després amb el dit vares descriure una sèrie de recorreguts verticals, seguits d’altres d’horitzontals, i en aquell joc improvisat de mots encreuats et vares detenir a sobre d’un petit illot de la mediterrània: l’illa de l’Aire. En sortir de casa apagares el llum i tancares la porta amb clau, pensant llargament en les preguntes que deixaves recloses.

Un taxi, un avió, un altre taxi i al final arribares a un petit port de pescadors on t’esperava un llaüt blanc, tan blanc com les cases de la cala. Durant el trajecte no parlares gaire, només pensaves, miraves, oloraves l’aire tallat pel salobre i els esquitxos de les onades en trencar-se contra la proa de l’embarcació. En mitja hora amarràveu a un moll atrotinat, inclinat pel pas del temps. El patró t’esperaria fins que tornessis, tal i com havíeu convingut. Llavors enfilares l’estreta i recta carretera, i pensares que era sorprenent que fos asfaltada ja que difícilment hi podria arribar mai un cotxe fins aquell illot. Camí del far travessares el sequeral rocallós mentre et feies creus per no trepitjar una d’aquelles sargantanes negres que cobrien el paisatge. A la fi et trobaves devora el far, l’únic edifici en peus en aquell ermàs i que s’alçava alt i orgullós.

Et tragueres la clau que obria la porta de l’edifici, esperares uns segons a que la vista s’acostumés a la foscor i llavors t’adreçares directe cap a l’escala interior que arrencava en un primer tram recte i després es cargolava seguint la trajectòria de les parets de la torre. Graó a graó arribares dalt de tot, on s’obria una trapa al sostre que donava pas a un darrer tram de ferro. Sortires a la balconada que rodejava l’òptica del far –que donava voltes incessant tot i que era de dia i el llum estava apagat–, i caminares lentament, plena de vertigen, fins orientar-te cap el llevant, mirant l’elevat penyal que donava una perspectiva de distància insalvable en front la realitat. I en aquell moment casual el trobares, cara a cara, era el vent, el primer vent. Un vent que arribava net, sense obstacles terrestres, només mar, només salobre i ales de gavines. I l’escoltares. I el vent parlà, i començà a ordenar els records que amagaven bona part de les respostes que no encertaves a trobar recloses en l’altell polsós on romanien presoneres.

La intensitat de l’aire era variable, però sempre dolça malgrat en ocasions bufés amb força. I orientares la cara i sentires lliscar les emocions. Et preguntares on s’originava aquell vent i el vent et contestà que sempre havia estat allí, només canviava de lloc, i la seva existència era tan antiga com la Terra. I romangueres hores fins que baixà la intensitat per convertir-se en una brisa canviant. Aviat s’aturaria i a sol post tornaria de terra ferma amb els tresors recollits: idees abandonades pels éssers humans, aliment de la saviesa del vent, l’amic que aquell dia “13” et donà moltes respostes i obrí nous interrogants.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes