Desnonament

Esperes assegut amb una peixera redona sobre les cuixes. Dins l’esfera de cristall un peix daurat dóna voltes, sembla del tot desorientat i tu el mires contagiat en l’astorament. Saps que avui és el dia, o això creus saber. Més aviat ho intueixes perquè en llevar-te i arrabassar el full del calendari has vist que el que corresponia al dia d’avui estava assenyalat amb una enorme creu vermella. Mires el peix i li demanes en silenci que t’expliqui tot plegat, però com tothom sap ell té memòria de peix… i tu sembles més que mai cobert d’escates.

Mires el rellotge un pic i un altre, també l’interrogues amb la mirada, però ell només et torna l’hora i aquesta resposta no et dóna noves pistes, solament una busca avançant lentament però imparable. I segueixes assegut amb la bolla i el peix entre les cames i la mirada perduda.

De sobte sents que la porta del pis s’obre i entren dues persones que et miren com si t’haguessis convertit en un espectre.

–Què hi fa aquí assegut? No recorda que ahir havia de deixar el pis?
–Em sap greu però no recordo res. Qui són vostès? Com és que tenen les claus de casa meva? –dius enutjat sense deixar anar la peixera ni un instant.
–Senyor Pons, no recorda que avui era el dia del desnonament? Ahir li vàrem facilitar una adreça on podria instal·lar-se. L’adreça de l’alberg –et diu mentre et lliura una tarja plena de lletres negres com el futur.
–«Servei d’Acollida i Promoció Socio-Laboral» –llegeixes en veu alta–. I que se suposa que he de fer?
–Hem de precintar el pis, ja no hi ha cap més pròrroga, vostè ha de sortir ara mateix i anar-se’n. El que faci a partir d’ara no és el nostre problema.

Veus com amb un retolador vermell marquen alguna cosa en un rètol imprès amb el segell d’un jutjat. No entens ni recordes res, però t’aixeques i no discuteixes. Mires el teu voltant buit i, sense amollar ni un moment la peixera, t’acomiades del pis agafant la feixuga bossa que tens als peus. Camines en silenci: la bossa penjada a l’esquena i la peixera entre els braços, com qui du un fill desemparat.

En arribar al SAPS et reben com si t’esperessin de tota la vida, treuen una carpeta plena d’informació teva que no encertes a saber qui els hi ha facilitat. T’acompanyen a la teva habitació que compartiràs amb cinc persones més. Reps una tovallola mentre et donen indicacions que no escoltes. Et sents llunyà a tot. Tu romans assegut en un cantó del llit amb la mirada perduda, i quan et quedes sol obres la bossa i la inspecciones. D’una butxaca interior treus un sobre ple de diners, són molts diners i no recordes d’on han sortit. Només llegeixes la inscripció que algú havia fet amb lletres fermes escrites amb un retolador gruixut: «Per ingressar al compte del jutjat, no te n’oblidis. Els impresos són a l’interior».

© J. M. Vidal-Illanes, 2012