El solitari, la cervesa, la cigarreta, el colze mal ancorat sobre la vora de la barra. De fet la posició del braç afegeix inestabilitat a l’escassa convicció que sembla emanar d’aquesta figura gris a l’ombra d’un bar anònim. Aquesta barra és de marbre amb el perfil d’aram i una barana de fusta per repenjar-se o per penjar objectes; ara penso que això podria representar la metàfora d’una situació, la de qualcú completament aliè a l’esperança que, òbviament, deixà oblidada en alguna barra com aquesta fa molt de temps, al costat d’un paraigua rònec. És una barra d’aquelles que ja no es veuen amb freqüència, potser per això el solitari ve aquí, i se sent com d’altre època, sense arrels, que pot ser també hi quedaren penjades d’una barana oblidada, al costat de l’esperança, devora el paraigua.
El solitari i els cabells blancs, llargs, despentinats, que no poden amagar un front aclarit per les dolenteries que la vida l’hi ha proporcionat. Les lleugeres ulleres accentuen la mirada esvaïda i el rostre afligit. Tot en ell tremola, els pantalons de pana, l’armilla en punt mal ajustada i amb ribet verd, la camisa de quadres marrons i la jaqueta negra de motorista gastat i abandonat a la vora d’un motel al desert de l’existència. La compra ràpida del supermercat a darrera hora roman en terra, una bossa plena de qualsevol cosa que pot ser ja estigui de més i no conté les moltes que ja estan de manco. La tristor amb que mira l’ambre de la cervesa que apura i la soledat que li colpeja l’esquena amb sornegueria, omplen el racó on s’amaga infructuosament el solitari.
Ell i la tremolor a les mans en apagar inquiet la cigarreta ronsejaire que es resisteix a morir, de fet l’home s’ha cremat lleugerament el polze en esclafar la llosca amb un gest definitiu. La inseguretat amb que llambrega l’enorme mirall penjat a la paret de la barra i la desgana en guaitar secretament l’hora en el rellotge francès del segle denou, estiren els instants perduts. De res no serveix anar diferint de mala gana el moment d’una decisió: tornar a casa, massa buida, massa plena de records, desbordada d’absència. Al solitari li dol en l’expressió pagar la consumició i marxar lentament, així com havia arribat, deixant oblidada al terra la bossa feixuga del supermercat.
© J. M. Vidal-Illanes, 2009-2012
Imatge: Brent Lynch
Aïllat & Relats 