Desnonament

Image

Esperes assegut amb una peixera redona sobre les cuixes. Dins l’esfera de cristall un peix daurat dóna voltes, sembla del tot desorientat i tu el mires contagiat en l’astorament. Saps que avui és el dia, o això creus saber. Més aviat ho intueixes perquè en llevar-te i arrabassar el full del calendari has vist que el que corresponia al dia d’avui estava assenyalat amb una enorme creu vermella. Mires el peix i li demanes en silenci que t’expliqui tot plegat, però com tothom sap ell té memòria de peix… i tu sembles més que mai cobert d’escates.

Mires el rellotge un pic i un altre, també l’interrogues amb la mirada, però ell només et torna l’hora i aquesta resposta no et dóna noves pistes, solament una busca avançant lentament però imparable. I segueixes assegut amb la bolla i el peix entre les cames i la mirada perduda.

De sobte sents que la porta del pis s’obre i entren dues persones que et miren com si t’haguessis convertit en un espectre.

–Què hi fa aquí assegut? No recorda que ahir havia de deixar el pis?
–Em sap greu però no recordo res. Qui són vostès? Com és que tenen les claus de casa meva? –dius enutjat sense deixar anar la peixera ni un instant.
–Senyor Pons, no recorda que avui era el dia del desnonament? Ahir li vàrem facilitar una adreça on podria instal·lar-se. L’adreça de l’alberg –et diu mentre et lliura una tarja plena de lletres negres com el futur.
–«Servei d’Acollida i Promoció Socio-Laboral» –llegeixes en veu alta–. I que se suposa que he de fer?
–Hem de precintar el pis, ja no hi ha cap més pròrroga, vostè ha de sortir ara mateix i anar-se’n. El que faci a partir d’ara no és el nostre problema.

Veus com amb un retolador vermell marquen alguna cosa en un rètol imprès amb el segell d’un jutjat. No entens ni recordes res, però t’aixeques i no discuteixes. Mires el teu voltant buit i, sense amollar ni un moment la peixera, t’acomiades del pis agafant la feixuga bossa que tens als peus. Camines en silenci: la bossa penjada a l’esquena i la peixera entre els braços, com qui du un fill desemparat.

En arribar al SAPS et reben com si t’esperessin de tota la vida, treuen una carpeta plena d’informació teva que no encertes a saber qui els hi ha facilitat. T’acompanyen a la teva habitació que compartiràs amb cinc persones més. Reps una tovallola mentre et donen indicacions que no escoltes. Et sents llunyà a tot. Tu romans assegut en un cantó del llit amb la mirada perduda, i quan et quedes sol obres la bossa i la inspecciones. D’una butxaca interior treus un sobre ple de diners, són molts diners i no recordes d’on han sortit. Només llegeixes la inscripció que algú havia fet amb lletres fermes escrites amb un retolador gruixut: «Per ingressar al compte del jutjat, no te n’oblidis. Els impresos són a l’interior».

© J. M. Vidal-Illanes, 2012

El solitari

El solitari, la cervesa, la cigarreta, el colze mal ancorat sobre la vora de la barra. De fet la posició del braç afegeix inestabilitat a l’escassa convicció que sembla emanar d’aquesta figura gris a l’ombra d’un bar anònim.  Aquesta barra és de marbre amb el perfil d’aram i una barana de fusta per repenjar-se o per penjar objectes; ara penso que això podria representar la metàfora d’una situació, la de qualcú completament aliè a l’esperança que, òbviament, deixà oblidada en alguna barra com aquesta fa molt de temps, al costat d’un paraigua rònec. És una barra d’aquelles que ja no es veuen amb freqüència, potser per això el solitari ve aquí, i se sent com d’altre època, sense arrels, que pot ser també hi quedaren penjades d’una barana oblidada, al costat de l’esperança, devora el paraigua.

El solitari i els cabells blancs, llargs, despentinats, que no poden amagar un front aclarit per les dolenteries que la vida l’hi ha proporcionat. Les lleugeres ulleres accentuen la mirada esvaïda i el rostre afligit. Tot en ell tremola, els pantalons de pana, l’armilla en punt mal ajustada i amb ribet verd, la camisa de quadres marrons i la jaqueta negra de motorista gastat i abandonat a la vora d’un motel al desert de l’existència. La compra ràpida del supermercat a darrera hora roman en terra, una bossa plena de qualsevol cosa que pot ser ja estigui de més i no conté les moltes que ja estan de manco. La tristor amb que mira l’ambre de la cervesa que apura i la soledat que li colpeja l’esquena amb sornegueria, omplen el racó on s’amaga infructuosament el solitari.

Ell i la tremolor a les mans en apagar inquiet la cigarreta ronsejaire que es resisteix a morir, de fet l’home s’ha cremat lleugerament el polze en esclafar la llosca amb un gest definitiu. La inseguretat amb que llambrega l’enorme mirall penjat a la paret de la barra i la desgana en guaitar secretament l’hora en el rellotge francès del segle denou, estiren els instants perduts. De res no serveix anar diferint de mala gana el moment d’una decisió: tornar a casa, massa buida, massa plena de records, desbordada d’absència. Al solitari li dol en l’expressió pagar la consumició i marxar lentament, així com havia arribat, deixant oblidada al terra la bossa feixuga del supermercat.

© J. M. Vidal-Illanes, 2009-2012

Imatge: Brent Lynch