Estiu 1982

El vent et frega la cara. És càlid, com s’escau una calorosa tarda d’agost després de la migdiada. La Vespa no pot anar més ràpid, però vius una sensació de llibertat que fa que percebis un moviment sense resistència, com si en realitat haguessis pres el vol en un ultralleuger. La sensació final s’assembla més a un vol sense motor en un veler blanc remolcat cel amunt i alliberat del cable que l’unia a l’avioneta sorollosa. I veus passar a tota presa les mates de llentiscle entre les parets seques. Llegeixes el recorregut de memòria i coneixes tots els racons, revolts, pendents i rectes de la carretera; al final de la rampa, que puges lleuger, s’obre la mar amb l’illa i el far trencant l’horitzó com una espècie de sargantana gegant, adormida damunt d’un mirall blau i travessada per una sageta blanca i negra.

Davalles el pendent pronunciat com lliscant per un tobogan, a baix de tot t’espera la platja amb un enorme llit ondulat de sorra blanca i fina. I acceleres alliberat del vent del nord que t’havia acompanyat durant tot el trajecte desestabilitzant el rumb. Imagines com arribaràs, com sotjaràs la selva de gent cercant-la. Penses en què sentiràs en veure la seva pell morena, fina i lluent; els ulls bruns i els cabells llargs, negres com el carbó amb què havies escrit el seu nom el dia anterior. Encara dus a sobre la seva olor i l’escalfor del contacte d’uns pits acollidors.

Era estiu i tenies devuit anys, la il·lusió del segon despertar, i tota una vida per aprendre a encaixar amb elegància el cúmul de desenganys que t’esperaven a l’aguait entre els revolts del desig.

J. M. Vidal-Illanes © 2011-2013

Ales

Sempre havies volgut tenir ales, per allunyar-te tant com et fos possible del terra: els peus en l’aire i la tangibilitat molt per davall les soles de les sabates, que tanmateix ja no et serien útils en aquestes circumstàncies. T’elevaries i la realitat es faria petita, i tu també et faries petita als ulls de la realitat. Només sentiries com les ferides s’anirien tancant amb el frec de l‘aire salobrós i l’escalfor de la llum de ponent. I deixaries caure el cap enrere per mesurar l’amplitud de l’infinit.

Volar seria una mena d’alliberament, com quan l’aigua del riu s’abraça amb la mar i es troba amb un espai obert. Així restaries lliure de tota convenció i no hauries de plorar més. Les llàgrimes s’eixugarien també amb l’aire que cura les nafres. Només ho miraries tot des d’una altra posició d’observadora privilegiada, sense compromisos, sense res ni ningú que t’obligués a fer enormes esforços per arrossegar les cadenes amb que havies nascut.

Quan feres servir les ales els teus somnis començaren a fer-se realitat i el vent t’ajudà a donar impuls a l’allunyament progressiu de tu mateixa, l’udol de la tempesta quedà enrere i els teus ulls romangueren clavats en la immensitat d’un blau llunyà. Les ales que utilitzares estaven esmolades com a bisturís i ho tallaven tot al seu pas. L’aigua tèbia de la banyera et cantà cançons de bressol mentre sentires com els cops que algú donava sobre una porta s’anaven esvaint en una bombolla de silenci.

Les ales es troben ara presoneres dins un pijama blau que roman reclòs dins d’una habitació amb olor a química asèptica. La finestra que tens a la dreta té uns barrots de ferro, arrugats per les successives capes de pintura blanca que marquen el pas dels anys. Als canells embenats intueixes el dolor ocult, el sabor a fracàs. No t’elevares suficient, no degueres batre prou fort i alguna cosa caigué a terra, recordes el soroll tot i que no estàs segura de si tot va ser només un somni. Tanques els ulls i tornes a imaginar com et creixen ales noves, que esperaran una nova oportunitat d’elevar-te sense sabates mentre deixes anar el cap enrere.

2012 © J. M. Vidal-Illanes

Sobren el mots

Sents l’escalfor de la sorra. Romans ajaguda mirant el cel blau a 34º mentre respires molt lentament. El moment és suau i tu no et mous. Res es mou. Aquest matí t’has llevat a l’hora de sempre, automàticament, repetint la rutina habitual, però ningú no t’ha esperat a la feina perquè ahir et van dir que no et necessitaven, ni a tu ni a d’altres vuit. Ets desperta però els teus pensaments dormen a la vora d’una via morta. Un avió travessa molt llunyà el blau fons de la teva mirada, deixant una estela blanca recta que es desfà lentament passat uns minuts. Avui tot transcorre molt lentament, massa; tot està molt quiet, fins i tot l’aire es resisteix a caminar.

Mous lleument un peu i la sorra es desfà davall del teu pes. La de la superfície està calenta, però tu t’has fet un lloc movent el cos fins arribar a la part humida i fresca de les capes inferiors de sorra. Ella és molt blanca, en contrast amb el teu cos de bronze. Ella és la platja en la que aprengueres a caminar fa molts anys, quan tot era diferent. Potser és ara que tot resulta diferent. El passat no ha canviat, és immutable, fins que els records el modelen i llavors les diferències creixen entre ahir i avui. Durant uns segons has pensat en el futur, però la cançó de les onades que es rompen contra la vorera excitades pel pas d’una embarcació et fa tancar els ulls i et quedes en blanc. Els ulls tancats no poden eclipsar la lluentor del migdia. Et mous per acomodar-te i sents un frec humit que contrasta amb l’aire calent que et cobreix com una flassada de llana.

Saps que t’has d’incorporar, et sol crema i sents que la teva pell s’esquinça. T’asseus mirant la mar. Agafes la botella de vidre que tens al costat dret i mires l’interior. Has escrit un missatge i el vols alliberar. T’aixeques del tot. Sents la pell com travessada per agulles i et refresques a la vorera. Comences a caminar cap el passeig i abandones la platja amb la mirada posada a l’espigó de la desembocadura de la riera. En arribada a l’extrem de l’escullera agafes fortament la botella amb la ma dreta i la llences el més enfora que ets capaç. El vidre verd vola fins esclatar contra l’aigua tranquil·la. Desapareix un instant i surt a la superfície surant sencera i amb destinació incerta. Decideixes tornar a casa.

L’endemà, amb el sol de mitja tarda una embarcació poa les xarxes que havia calat de matinada. La captura més estranya del dia és una botella verda amb un paper doblegat a dins. El pescador la recull i la abandona al terra del llaüt sense prestar-li massa atenció. El noi que l’acompanya l’agafa i observa excitat que hi conté un missatge o potser el mapa d’un tresor. Lleva amb esforç el tap de suro i se les empesca per treure el bocí de paper. Tu avui t’has llevat com cada dia i tampoc no has anat a la feina. No aniràs a la platja, et quedaràs a casa perquè tens una tasca pendent. El noi desplega el paper. Tu agafes una corda. Ell comença a llegir. Tu saps per quina biga has de passar el cap de la soga. Ell no entén molt bé el significat de les paraules. A tu ja et sobren els mots, perquè ja ho has dit tot.

© 2012 – J. M. Vidal-Illanes

No davant el nen

Agafares el feix de bitllets i arrencares a córrer. No eres un lladre, mai no ho havies estat. Potser ara havies trencat amb un passat impol·lut, net com la mirada del teu fill que feia dies que et deia que tenia gana amb una veu cansada i ja sense convicció. Mai no havies fet cap mal i ara ja no corres, romans assegut en el banc de la plaça del teu barri, mirant com el teu petit menja una napolitana de xocolata. Ara el feix de bitllets està incomplet. Penses, vols creure, que en realitat no ets un lladre. Voldries girar les busques del rellotge en sentit contrari, però això no funciona quan toques de peus a terra. No entens que t’ha passat pel cap quan has vist aquella taula al bar, plena de la recaptació de la màquina escurabutxaques. Havies observat com l’empleat feia munts de bitllets i comptava monedes amb una màquina automàtica. Havies vist com introduïa grans quantitats de menut en bosses i les tancava amb una cinta. Vas veure com abandonava un instant el lloc on feia comptes per donar a l’encarregada del bar un grapat de bitllets amb la part que li devia correspondre. Va ser llavors quan t’aixecares i marxares ràpidament agafant al teu pas el feix, dissimuladament, com un expert carterista. Sortires sense presa i en girar la cantonada accelerares el pas fins a començar una cursa folla. En arribar a casa comptares el botí. Tot sumava mil set-cents cinquanta euros, feia temps que no veies tants diners junts. Però no estaves content, només excitat. El teu fill s’havia acabat la napolitana i vingué a demanar més. Llavors li donares uns croissants de mantega, dels petits, mentre subjectaves amb l’altra ma la barra de pa. La feina t’havia deixat al carrer fa poc més d’un any i ja no tenies cap ingrés. La teva dona també t’havia deixat, però va ser fa quatre anys, els mateixos que té el teu fill. Aquell dia sortires de l’hospital amb un nadó. El part es va complicar, potser per una negligència mèdica. Mai no vares voler reclamar res, pensaves que aquestes coses passaven, que eren les regles de la natura. I ara mossegues nerviós un crostó de pa i penses en tornar els diners i demanar perdó. El teu fill juga content, el mires i observes el cotxe de policia que s’atura a l’altre costat de la plaça. T’aixeques lentament amb la bossa de plàstic que conté els bitllets subjectada d’una ma. Romans dret, sense moure’t, sentint com embogeix el cor i s’enlairen els batecs. Veus com baixen del cotxe i miren a banda i banda, s’acosten a poc a poc. La taula del bar plena de diners. Darrera teu la motocicleta del policia de barri també s’ha aturat. Tinc gana, t’havia dit aquell matí quan s’acabaren les galetes i la llet. Penses que no pot passar davant el teu petit. Tu ets el seu heroi, el seu estimat pare, la persona que tot ho fa bé, que li acaba de comprar les seves pastes favorites. No, davant el nen, no. ¿Qui es farà càrrec del marrec? Agafes el telèfon mòbil, però no tens saldo. El primer en arribar és el Rafel, el policia de barri que fa molts anys que et coneix. Li demanes que truqui la teva germana, que no faceu res fins que ella s’hagi dut el nen de la plaça, al cinema o a on sigui. Ell marca el número i fa un gest als altres dos policies. El nen segueix jugant, ja s’ha acabat els croissants. T’asseus al banc a esperar i lliures la bossa amb els diners al Rafel. El teu fill et mira, et veu parlant amb el policia. Demanes que no, que no ho facin davant el nen. Passen deu minuts i arriba la teva germana. No passa res, li dius, mentre li dones la barra de pa i li demanes que tingui cura del petit fins que no tornis. Te’n vas amb la tieta al cinema, que el papà ha de fer unes coses. El nen et mira i arrenca a plorar. Li dones una besada i li dius que tot anirà bé. Comença a ploure. El nen marxa desconsolat en braços de la teva germana. Gràcies per no deixar-lo veure que m’emporteu. No ets o no eres un lladre, pel teu fill ets el seu heroi i la persona que més l’estima. No entens que ha passat, però ara has començat a mentir el teu fill, a ocultar-li que ets humà, que t’equivoques, que ja no pots seguir sent el seu heroi. El nen desapareix per la cantonada i et llença una mirada disconforme. Llavors sents el fred de les manilles i les mirades de tothom clavades com sagetes, com les gotes de pluja que cauen lentament.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

L’illa i el vent

 

Tenies preguntes, però les respostes no apareixien en cap de les pàgines que consultaves a diari, ni tampoc quan obries les finestres. Vares començar a fer llistes interminables. Intentaves trobar una clau secreta per obrir la porta que deixaria entrar aquell aire que havia de netejar l’estança, plena d’obstacles recol·lectats al llarg dels anys sense cap mena d’ordre, sense cap lògica intel·ligible. I els anys passaven i creixies com creixia la pols que s’acumulava sobre els records, com la boira que cobria els vaixells abarloats al moll de l’oblit. I cercaves explicacions que desfessin la corba dels signes d’interrogació.

Aquell matí t’aixecares com cada dia, però en donar la volta al full del calendari t’adonares que era dia “13”, i el dia normal es va capgirar. Obrires l’atlas que descansava avorrit en una lleixa del teu estudi i triares una pàgina a l’atzar. Després amb el dit vares descriure una sèrie de recorreguts verticals, seguits d’altres d’horitzontals, i en aquell joc improvisat de mots encreuats et vares detenir a sobre d’un petit illot de la mediterrània: l’illa de l’Aire. En sortir de casa apagares el llum i tancares la porta amb clau, pensant llargament en les preguntes que deixaves recloses.

Un taxi, un avió, un altre taxi i al final arribares a un petit port de pescadors on t’esperava un llaüt blanc, tan blanc com les cases de la cala. Durant el trajecte no parlares gaire, només pensaves, miraves, oloraves l’aire tallat pel salobre i els esquitxos de les onades en trencar-se contra la proa de l’embarcació. En mitja hora amarràveu a un moll atrotinat, inclinat pel pas del temps. El patró t’esperaria fins que tornessis, tal i com havíeu convingut. Llavors enfilares l’estreta i recta carretera, i pensares que era sorprenent que fos asfaltada ja que difícilment hi podria arribar mai un cotxe fins aquell illot. Camí del far travessares el sequeral rocallós mentre et feies creus per no trepitjar una d’aquelles sargantanes negres que cobrien el paisatge. A la fi et trobaves devora el far, l’únic edifici en peus en aquell ermàs i que s’alçava alt i orgullós.

Et tragueres la clau que obria la porta de l’edifici, esperares uns segons a que la vista s’acostumés a la foscor i llavors t’adreçares directe cap a l’escala interior que arrencava en un primer tram recte i després es cargolava seguint la trajectòria de les parets de la torre. Graó a graó arribares dalt de tot, on s’obria una trapa al sostre que donava pas a un darrer tram de ferro. Sortires a la balconada que rodejava l’òptica del far –que donava voltes incessant tot i que era de dia i el llum estava apagat–, i caminares lentament, plena de vertigen, fins orientar-te cap el llevant, mirant l’elevat penyal que donava una perspectiva de distància insalvable en front la realitat. I en aquell moment casual el trobares, cara a cara, era el vent, el primer vent. Un vent que arribava net, sense obstacles terrestres, només mar, només salobre i ales de gavines. I l’escoltares. I el vent parlà, i començà a ordenar els records que amagaven bona part de les respostes que no encertaves a trobar recloses en l’altell polsós on romanien presoneres.

La intensitat de l’aire era variable, però sempre dolça malgrat en ocasions bufés amb força. I orientares la cara i sentires lliscar les emocions. Et preguntares on s’originava aquell vent i el vent et contestà que sempre havia estat allí, només canviava de lloc, i la seva existència era tan antiga com la Terra. I romangueres hores fins que baixà la intensitat per convertir-se en una brisa canviant. Aviat s’aturaria i a sol post tornaria de terra ferma amb els tresors recollits: idees abandonades pels éssers humans, aliment de la saviesa del vent, l’amic que aquell dia “13” et donà moltes respostes i obrí nous interrogants.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Pleniluni (lluna freda)

Assegut en un recó d’un bar solitari de la ciutat vella, entre la humitat que puja des d’un trespol ple d’història, et miro mentre llegeixes un llibre. Em moro de curiositat, però no puc veure el que tens entre les mans i no estic segur de voler imaginar la forma de les paraules que captiven la teva atenció: sento una certa gelosia. Et miro de reüll, la llum és escassa i sona molt fluixa una cançó de música de frontera. Crec que és He Lays In the Reins però segueixo sense saber que llegeixes. Avui és un dia de mixtures, de Calexico i Iron & Wine, de mestissatge i sentiments plens de confusió.

Escalfo les mans amb la tassa de te, una barreja anomenada Somnis d’Orient on la vainilla sobresurt per damunt qualsevol altre aroma. L’ensumo i et torno a mirar furtivament. Sé que ets alt i amb un cos ben format, t’he observat altres vegades, sempre d’amagat. Els teus ulls negres em van captivar el dia que et vaig veure entrar per primer pic. Per això m’he assegut aquí, per això et miro d’amagat, per això sento una tremolor difícil de descriure.

Ensumo novament el te i imagino que aquesta és la teva olor, fusta i vainilla: fortalesa i tendresa. Just allò que vull d’un home. I segueixo espiant els teus moviments suaus. L’aire que agites en girar les pàgines del llibre m’envia un lleu perfum a tu, i el prefereixo al del te que estic bevent que només n’era una imitació imaginària de mala qualitat.

Aixeques la mirada i el tòrax em sotraga; alguna cosa ha rebentat al meu interior. Crec que he retirat l’esguard a temps, que no has pogut interceptar-me ni observar el meu plaer secret. Estàs bevent cava i jo, amb el meu te de vainilla, em sento una mica ridícul. L’elegància del teu rostre, dels cabells ondulats i la camisa negra, m’expulsen del teu horitzó. Ara alces el llibre i per un instant he pogut veure la portada: llegeixes uns contes de Flannery O’Connor i intento recordar quelcom d’aquesta escriptora al sud del nord.

Voldria aixecar-me i seure al teu costat, i bescanviar el te per una copa de cava i brindar sense cap motiu. Voldria que m’expliquessis que sents en llegir aquests relats i viure-los lliscant entre les paraules de la teva narració. Voldria acabar la nit amb el teu cos sobre l’estora de la meva sala, al davant de la llar de foc. Voldria sentir-me posseït, sentir l’escalfor del teu regal final. El cor s’accelera quan veig que t’aixeques, però no vens cap a mi, de fet ni m’has mirat i els meus somnis s’han esmicolat entre les parets que ens observen en silenci. Abans que pogués reaccionar has pagat a la noia de la barra i t’has vist engolit per la foscor del carrer només travessar la porta.

Tant se val, la meva covardia no hauria suportat el ridícul d’haver-te abordat de nou, d’intentar el fracàs conegut de seduir-te per acabar assumint la teva torbació i desconcert; de sentir com amb tot el respecte la teva veu serena però ferma em diu que ho sents, que “no hi entens”. De fet això és el que record de tu, la teva amable invitació a que desistís de l’intent quan per primera i darrera vegada em vaig armar de valor i en apropar-me vaig intentar fer tot això que ara estic imaginant febrilment. En tinc prou amb un desengany tot i que no renunciï al somni. No sembla en cap cas que avui tot hauria pogut sortir d’una altra manera.

Avui és lluna plena, i ja saps que jo no soc un home llop. Avui és lluna freda, i penso dormir amb la finestra oberta per a sentir-me inundat per la teva indiferència, mort de fred, banyat en plata i abraçat a no res damunt el llit: un immens espai massa buit quan el penso ple de la teva absència.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes

Dormir, somiar

Has sortit a caminar, a perdre’t entre l’oblit dels carrers plens de persones que es donen l’esquena. T’agrada somiar despert, mirar les finestres tancades i imaginar les històries que esdevenen entre les parets d’aquella casa incògnita. O d’aquesta en concret que ara mires. Una llum groguenca i unes ombres que s’agiten a estones et desvetllen objectius vitals. Imagines el confort d’aquella llar, amb el foc encès que contrasta amb el fred glacial del carrer. Aixeques el vol lentament i et filtres pels porus microscòpics dels vidres: matèria i antimatèria, la diferència entre dormir i somiar. Sona un violoncel. Segueixes despert, no vols tancar els ulls per por a que la realitat t’arrossegui lluny i et desplaci fins a fer-te pujar al darrer vagó d’aquell tren que condueix a la marginació, a l’oblit. Fa temps que no arribes a final de mes i dins la butxaca dus una carta que per més que llegeixes no acabes d’entendre. Però saps que has de deixar casa teva, que ja no et pertany; aviat serà d’algú altre que es pentina les plomes negres i agita el seu llarg coll.

Aprengueres que somiar era una descontrolada sèrie d’imatges projectades contra les parets del dormitori. Hi havia somnis molt reals i agradables, però també et sortien al pas foscos malsons. Creixeres i un dia decidires somiar amb els ulls oberts. Al començament només eren projectes que es convertien en irrealitzables tot i que mai perdies l’esperança. Mai travessares la frontera de la imaginació vana de coses impossibles, de càntirs plens de llets que acaben estavellats contra el trespol de la realitat. Eres un somniador molt realista que ara escolta la cançó trista de la vida feta realitat. Les notes del violoncel són càlides malgrat parlar d’una pèrdua irreparable. Et mires les mans i les amagues a continuació dins la butxaca de l’abric. També amagues el coll entre l’espessa bufanda de llana sintètica. I mires des de les alçades l’interior d’aquella casa confortable que, imagines, pertany a alguna feliç família que tu ja no tens.

Esguardes la finestra i burxes en el pantaló la butxaca que amaga el tros de paper que parla d’un desnonament, d’una ordre de tallar les amarres, de recollir l’àncora i esperar un vent que et traurà d’aquest port on ara et trobes presoner. Pot ser demà s’aixequi un mestral aliat que et dugui a nous projectes que et tornin l’equilibri extraviat; o potser no. I penses en la llar de foc i en la música senzilla d’un temps perdut. La vida et va fer madurar entre somnis i ulls oberts, entre persones que es distanciaven de tu i el camí on perderes el rumb; les diferències et feien més gran i insisties en pensar que l’impossible no era irrealitzable. Seguires transitant els anys i les coses no t’anaren del tot malament; fins i tot en algun moment pensares que tot et sortia seguint el guió que havies concebut involuntàriament mentre dormies. Només calia que el futur no es capgirés, obrint el barram sangonós, àvid de carronya, de despulles socials.

Observares la finestra i imaginares la felicitat apagant-se a mesura que s’acabava la llenya de la llar. L’aire del carrer t’estava glaçant els peus i les galtes et feien mal. El pitjor de tot era la mirada, la gebrada de la nit t’impedia veure una sortida que et permetés fugir d’aquest estret carreró circumstancial que et barrava el pas. Havies perdut la feina, els estalvis, la casa… no sabies com mantenir unida la família. Tragueres el sobre i tornares a llegir la notificació del Jutjat. Ja no mirares més la finestra, ara havies de pujar les escales, obrir la porta, intentar desitjar bona nit i lliurar l’escrit a la mare de les teves dues filles. Mentre s’apagava la flama de l’estufa i el fred començava a fer-se l’amo de la situació el so del violoncel s’anà glaçant. Us miràreu fixament i us fonguéreu en una silenciosa aferrada. Caldrà fer les maletes, però no avui, no podeu despertar les nenes que dormen abraçades a uns somnis aliens a la realitat que no encerten a veure, encara. Compartíreu la darrera copa de whisky mentre pensàveu en silenci la diferència entre dormir i somiar, i llençares la carta a la llar de foc cercant les darreres espurnes d’escalfor abans d’anar a dormir.

© 2012  J. M. Vidal-Illanes